Sense gravetat

Necessito patentar amb urgència l’escapada física o mental al més enllà. Qualsevol càpsula destinada a la fugida seria benvinguda en aquest món espectacular en decadència que se’ns empassa a marxes forçades. Les persones que semblen estar de tornada de tot em generen certa tristor pel teatret que destil·len i per la manca d’energia en què s’arrebossen. Sento vergonya davant les mitges tintes, l’arrogància anodina, el patetisme de la mentida i la malícia de qui juga amb les emocions alienes. No vull perdre l’entusiasme, la passió per alguna cosa, la que sigui. Un interès solar que m’activi el color i m’allunyi del gairebé. La disposició a saber, a conèixer, a voler més, a ser com el sastre francès que va creure que podria volar. Però sembla que, ara com ara, aquest món se’ns fa petit, mediocre, avorrit i insegur als qui freturem més i abominem la insubstancialitat. Miratges fugaços, deliris puntuals i autocomplaences escasses que no acaben de satisfer-nos. Vull un món sense gravetat que em capturi i m’ajudi a trobar la nansa del desconegut. Vull no haver de deixar el sopar a mitges, amb l’estómac regirat, mentre miro el telenotícies. Vull enamorar-me com una fan de qui em doni la gana i no de qui s’enamora de mi. Vull poder descobrir per què piques quatre cops la mateixa nota del piano abans de començar a tocar una cançó. Em cal la contemplació de la casa blava, el silenci del bosc, la solitud de l’estudi i la sinceritat d’una platja infinita del sud. Només així sabré construir el meu propi Apollo 11 conservant l’amor a l’amor, l’ansiolític del Metapop i la teva mà portant-me a París cada nit de foc. Detesto la rima i hi he caigut de quatre potes. No m’ho tingueu en compte: la idea clau d’aquestes línies és la imprescindible creació d’un univers sense gravetat. En tots els sentits.