Catalans de segona

Tot i que encara no sabem la data de les eleccions a Catalunya, tot sembla indicar que una nova intromissió antidemocràtica dels tribunals espanyols ens abocarà a una convocatòria electoral en els propers mesos, si es compleixen les previsions i el president Torra veu confirmada la seva inhabilitació.

Cada vegada que hi ha eleccions es posa de manifest una situació de profunda injustícia que afecta centenars de milers de catalans, que no poden exercir el dret polític fonamental de tot sistema democràtic: l’exercici del sufragi. Hi ha dos col·lectius afectats: per una banda, els catalans que viuen a l’exterior i queden atrapats per una burocràcia pensada per impedir-los el dret a votar, i per l’altra, els ciutadans de Catalunya que fa anys que hi viuen, hi treballen i hi paguen impostos però que no tenen la ciutadania espanyola i en conseqüència no poden votar.

El primer cas, el dels catalans que viuen a l’exterior, és un cas que posa en qüestió la qualitat democràtica del nostre país. I diguem d’antuvi que els únics culpables som nosaltres, els catalans, que no hem estat capaços de posar-nos d’acord al Parlament per aprovar una llei electoral catalana, i ens hem de sotmetre a la llei espanyola que preveu el nefast sistema de vot pregat.

El mateix nom és ja un avís de la ignomínia del sistema. Si hem de pregar per exercir un dret, comencem malament. És una vergonya que els ciutadans que han hagut de marxar del país per raons diverses –darrerament, clarament econòmiques, amb més de 400.000 emigrats en l’última dècada– quedin atrapats per una teranyina de traves burocràtiques i vegin una vegada i una altra com el seu dret a vot queda suprimit.

En les darreres eleccions espanyoles, només van votar el 7,71% dels catalans residents a l’exterior de manera permanent. Això són 19.804 ciutadans de 240.501 amb dret a vot. Molts d’ells van iniciar el tràmit alambinat de demanar el vot, esperar la documentació, enviar-la, esperar les paperetes, enviar el vot i esperar que arribi a destí, amb terminis impossibles de complir que fan que el sufragi no s’acabi exercint. Moltíssimes persones directament ni ho intenten, perquè se saben derrotades abans de començar.

El segle XXI ens permet comprar i pagar béns i serveis de forma digital sense cap entrebanc. El repartidor d’Amazon ens porta un article enviat des de la Xina amb una facilitat increïble. Transferim diners amb el telèfon mòbil amb total seguretat i rebem bitllets d’avió o de tren al correu electrònic de forma segura, però per votar tota la tramitació es fa en paper i per correu postal. Papers que van i tornen d’una punta a l’altra del món. Un sistema juràssic que es manté amb l’única finalitat de dificultar el vot exterior. Si el vot electrònic –que funciona a molts països– encara provoca dubtes, quina és l’argumentació per no permetre, per exemple, imprimir les butlletes a casa des d’un servidor segur i validat? Almenys ens estalviaríem la meitat dels tràmits i la meitat del temps.

L’altre col·lectiu també pateix una privació injustificable dels seus drets de participació polítiques. Són ciutadans de Catalunya d’origen estranger als quals imposem totes les obligacions però no atorguem tots els drets. “No taxation without representation!”, cridaven els colons nord-americans a les autoritats britàniques a finals del segle XVIII. No hi pot haver tributació sense representació. Doncs aquí tenim més d’un milió de ciutadans que han de pagar puntualment tots els impostos –només faltaria– però que no tenen dret a representació. Per què una persona que fa dècades que viu a Catalunya, que hi treballa, hi participa en la vida comunitària, no pot votar? L’únic fet de no haver-hi nascut, és motiu suficient per negar-los el dret a vot? Encara més, hi ha milers de Catalans nascuts a Catalunya de pares estrangers que no tenen la nacionalitat espanyola i no poden votar.

Vindran eleccions i, un cop més, centenars de milers de catalans no podran exercir el seu dret a vot. És una anomalia democràtica que cal denunciar i corregir.