Tan estrany com la ficció

Segons Yuval Noah Harari, l’autor de Sàpiens, tot el que no és natural –és a dir, científicament comprovable– és un concepte imaginari (una idea, vaja), com ara les religions, les ideologies, les lleis i les nacions. Com ara Espanya, que és tant un producte de la imaginació humana com qualsevol altre país. Una imaginació exacerbada, en aquest cas, ja que els nacionalistes espanyols encara creuen que és la nació més antiga d’Europa, convertit en un estat fet i dret el 1469 gràcies al casament dels Reis Catòlics. Ja no hi ha cap historiador espanyol o català seriós que defensi aquesta tesi –se sap de sobres que la monarquia d’aquell temps era composta, un patchwork de regnes i comtats amb llengües, lleis, monedes i institucions pròpies–, però els poders fàctics (tots creients de l’Església Unitarista dels Espanyols dels Darrers Dies) veuen qualsevol intent de trencar la suposada unitat del seu país com una blasfèmia imperdonable. Per això hi passen tantes coses estranyes: els intents de caça de polítics i cantants exiliats; la possible inhabilitació d’un president elegit per haver penjat un cartell, i l’empresonament de diputats i activistes cívics: l’escàndol polític actual més greu de l’Europa occidental i central. (I ni parlem de l’exili obligat d’un rei qualificat d’“emèrit” a Espanya i de “desacreditat” a l’estranger). Realment costa, continuar suspenent la nostra incredulitat davant la ficció cada cop menys versemblant en què s’està tornant Espanya. És millor, dic jo, no deixar d’imaginar un país nou i més flexible. I més convincent. Per difícil que sigui.