De fora vingueren (i ocuparen)...

D’Espanya, els catalans, siguin o no independentistes, no en podem esperar cap bona nova, cap legítim i honest missatge de pau, d’amor, de justícia i de llibertat... I encara menys, podem comptar que demanin perdó per res ni que es prestin a cap procés obert de reconciliació. Sempre hi tindrem les de perdre. D’aquí ve que el diàleg, la negociació i l’entesa amb qualsevol govern espanyol siguin inviables i una pèrdua penosa de temps i de seny. Car per aital via morta cap partit polític que es proclami independentista i per molt que s’hi escarrassi “portarà” a la independència de Catalunya. Però d’aquesta situació no se n’hauria de fer cap problema, ni Espanya ni Catalunya. En tot cas, tant l’una com l’altra serien un “problema” per elles mateixes. I això és el que correspon als països sobirans. Cadascun fa, tan lliurement com pot, el seu camí sense interposar-se i menys imposar-se en el camí de l’altre, per bon veí que sigui. Aquesta seria la millor manera de deixar definitivament enterrada la nostra antiga dita: “De fora vingueren («i ocuparen») que de casa ens tragueren.”