Tornar a l’escola

Durant uns quants mesos he estat sentint el plor d’un nadó provinent d’algun dels pisos que donen als patis del darrere. Sortia a estendre la roba i allà el tenia, venint des d’alguna persiana abaixada; una queixa bombollejant, com si la gola encara no en sabés prou. Plorava cada dia, sobretot de bon matí i a la posta de sol, però també em sorprenia a hores intempestives, mentre preparava el dinar, o a la matinada, i llavors em costava tornar a agafar el son, pendent que algú hi acudís i el consolés. No és que em molestés, és que em concernia. El plor d’un nadó sempre et concerneix. Potser tenia còlics, o era d’aquells bebès, com ho va ser el meu, que no dormien ni se saciaven mai, ni de dia ni de nit. Em vaig acostumar a estar sempre en guàrdia. Tan bon punt sentia el primer indici de gemec, perquè emergia així, com una onada que s’inflava, imperiosa i desbordant, em costava concentrar-me en res més, per poc compromès que fos allò que tingués entre mans. Algú em va dir que tenir un fill significa afillar-te tots els nens del món. És exacte. Després, la qualitat del plany va anar canviant. El plor d’una criatura acabada de néixer no és pas igual que el d’una de mesos. Primer és una explosió gutural, un crit dirigit al no-res que s’ennuega i tus, però al cap d’un temps, quan ja ha après a mesurar l’aire, comença a donar-hi l’entonació d’una urgència irritada. Aquest ja és un plor anterior al llenguatge, no només la reacció corporal a un malestar, sinó una demanda que espera ser atesa ni que sigui xisclant. Durant prop d’un any, m’he desvetllat per una criatura que ni tan sols he arribat a veure, que només he sentit créixer darrere un balcó que dona als patis veïnals. Em fa l’efecte que això també és el que fan els mestres amb els nostres fills, desviure-s’hi encara que els posin al davant tot d’entrebancs, per temps que faci que no els veuen. Dona molta tranquil·litat.