El poder de la por

Vaig conèixer la Maria el dia que l’anaven a fer fora de casa. Vivia en un carrer costerut i degradat del barri de Sant Crist de Badalona, i el seu pis era un cop de puny, amb grans taques d’humitat i gairebé sense mobles. Difícilment es podia considerar una llar malgrat els seus esforços: un gerro, un quadre, un tapet a la taula. M’explicava entre llàgrimes que no tenia prou diners per pagar un lloguer ni ningú que la pogués acollir, i que no havia tingut cap més remei que ocupar un pis (algú es va oferir a obrir-li una casa buida a canvi d’una bona quantitat). Deia que no suportava viure amb tanta inseguretat, quan, de sobte, vaig veure que alguna cosa es movia al sofà. Una criatura treia el cap de sota una flassada. Li vaig dir hola, i vaig sentir una veueta decidida: “Hola!”. Era una nena de vuit anys molt eixerida que em va explicar que li encantava la seva escola, on tenia molts amics. Però aquell dia, va dir la mare assenyalant una ampolleta de xarop, no hi havia anat perquè estava malalta. Li trencava el cor pensar que potser no hi podria tornar perquè haurien d’anar a viure ves a saber on.

Aquell dia la Maria i la seva filla van aconseguir quedar-se a casa, però només per una setmana. L’advocat del banc propietari del pis, amb una empatia sota zero, no volia escoltar res, però per sort la comitiva judicial va donar temps per desencallar el cas. L’altre personatge habitual d’un desnonament, el serraller, s’amagava incòmode rere la cantonada fins que va rebre la notícia que aquell dia no tindria feina, allà. El seu sospir, quan li van dir, semblava més d’alleujament que no pas de decepció per haver perdut un encàrrec. Però sabia, com tots els altres actors d’aquell drama, que es tornarien a trobar ben aviat. En aquell carrer costerut o en qualsevol altre. A Catalunya el 2019 hi va haver gairebé 12.500 desnonaments, que vol dir més de trenta cada dia de mitjana. Es diu aviat.

Aquest estiu s’ha discutit al Parlament una llei històrica per regular els preus dels lloguers, i la setmana passada es va aprovar. Però fora dels àmbits més polititzats no ha estat aquest sinó el de les ocupacions un tema estrella. Un d’aquells fenòmens periòdics en què comencen a aparèixer notícies alarmants de casos, inusuals però ben amplificats i deformats a les xarxes, d’ocupacions conflictives de cases particulars. I això fa que hi hagi gent amb bona fe que pateixi amb la possibilitat –encara que sigui remota– de trobar-se un dia que els han pres la casa. Potser calmaran la inquietud contractant una de les empreses de seguretat que, ja és casualitat, estan fent grans campanyes publicitàries. O potser decidiran creure’s alguns polítics que prometen“duresa” amb els “ocupes il·legals”, unes promeses que en alguns llocs, com ara la ciutat de la Maria i la seva filla, donen bons resultats.

I entre les notícies catastrofistes, la por i el populisme trampós queda en un segon terme la denúncia dels motius que han portat tants milers de famílies de tota mena a viure en pisos sense poder pagar-ne el lloguer o la hipoteca mentre els preus continuen enfilant-se i hi ha piles de pisos buits, normalment de fons d’inversió (els fons voltor). Un panorama que és terreny adobat per a petits delinqüents –les famoses màfies– que s’aprofiten de la desídia dels grans propietaris que no es mouen de despatxos a milers de quilòmetres d’aquí i la desesperació de famílies sense recursos que necessiten un sostre. I ja tenim la tempesta perfecta.

Quan la por dona rèdits –polítics o econòmics– no es pot deixar res a l’atzar, començant pel llenguatge. I per això sentim a parlar tan sovint d’ocupes il·legals. Aquesta utilització interessada de les paraules és més vella que l’anar a peu. Ocupa, i encara més si porta el redundant adjectiu il·legal, és una expressió que criminalitza i despersonalitza, perquè un delinqüent no pot ser mai com nosaltres. Però és una reducció simplista i injusta de la situació de tantes persones al nostre país. Són fruit d’un problema profund que mai podrem resoldre tancant-nos a casa amb una alarma parpellejant a cada finestra o votant el candidat més autoritari. Que la por no ens tapi els ulls.