Reflexió
Ja ho diu la cançó, que després de la tempesta sempre arriba la calma.
I deia el poeta que després de l’hivern, per molt dur i rigorós que hagi estat, sempre arriba la primavera. El sol no escalfa mai en va, i sempre surt pel mateix lloc, peti qui peti.
El nord sempre és allà mateix, i cal no perdre’l de vista. I si el perdem, que sigui per amor...
Així és la vida...
Hi ha d’haver pins perquè hi hagi pinyons.
I és llei de vida que el peix gran es mengi el petit, i no només a la mar...
No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita..., però coi: sempre en volem més, mai en tenim prou.
Vivim per treballar o treballem per viure? Vull pensar que hi ha més adeptes de la segona opció...
Parlant de viure, des que va arribar la pandèmia que vivim d’una altra manera: més tristos, amb menys il·lusió, amb menys al·licients i amagats sota un tros de roba enganxat a les orelles.
Aquesta partida també l’haurem de guanyar, però qui reparteix les cartes? N’hi ha de marcades?
Girona