Més ciència i menys regateig curt

Ahores d’ara no resulta necessari afirmar que hi haurà un abans i un després del coronavirus. La pandèmia ha traçat diverses línies en la història i ha aprofundit algunes de les ja existents. Entre les segones hi ha, sens dubte, la que divideix aquells que operen per procediments racionals i que, en conseqüència, atorguen a la ciència el valor que objectivament té, dels negacionistes que neguen tal realitat.

Tot i que no és un aspecte nou en la història, ni tan sols en la història més recent, ha adquirit un caràcter preponderant grotesc en massa lideratges polítics del món. Desgraciadament tots tenim particularment presents els casos de Brasil i els Estats Units amb Bolsonaro i Trump. Per desgràcia, cap dels dos líders han descobert la terra buida; a títol particular m’agradaria deixar al lector la lectura de Merchants of Doubt (literalment “Mercaders del dubte” i adaptada a la gran pantalla amb el títol Ciència a sou), de Naomi Oreskes i d’Erik M. Conway. El subtítol ho diu tot: “Com un grapat de científics van ocultar la veritat en aspectes com el tabac o l’escalfament global.”

Aquesta primera certesa és necessari mencionar-la perquè, en un món globalitzat, no solament la Covid-19 s’encomana, també ho fa la intoxicació sociopolítica, fins i tot en països que creiem allunyats de populismes irracionals. La segona certesa de l’actual crisi és una bona notícia. En la immensa majoria dels països del context OCDE, la ciència i els investigadors han adquirit un protagonisme reforçat en l’àmbit de les decisions públiques i privades. Tant és així que, fins i tot, els polítics acaparadors de mitjans de comunicació han cedit el protagonisme als experts. El mateix han fet els mateixos mitjans, en aquest cas no sacrificant el protagonisme dels polítics sinó aquell bé tan preuat en molts àmbits periodístics: la confrontació.

Aquests dos elements, junt amb un element preexistent, han provocat que en la societat s’elevi el prestigi i la presència dels científics. L’element persistent a què em refereixo aquí és aquell que sempre ha existit en relació amb “la visita al metge”. Una societat tan incrèdula i escèptica en molts àmbits diferents, sempre ha entès que tots els professionals que breguen amb la vida i la mort mereixen un respecte especial. A la certesa d’aquest augment (en paral·lel) dels negacionistes i del prestigi i presència dels científics s’hi afegeix una incertesa temporal: l’ambivalència amb què la política està reaccionant per a situar la ciència en el disseny de les polítiques públiques que han d’ajudar a sortir d’aquesta crisi global.

Em refereixo a tot allò que està més enllà de les fronteres delimitades per l’estricta crisi sanitària, és a dir, més enllà de la les vacunes, les mesures de contenció dels contagis i les estratègies de desescalada. Efectivament el consens de la racionalitat ja està guanyat en allò que té a veure amb les decisions a curt termini en l’àmbit més sanitari de la crisi. Però encara està per veure si els polítics i els ciutadans faran un salt cap a la centralitat de la ciència, l’acadèmia i els centres de creació de coneixement en el disseny de les polítiques públiques a mitjà i llarg termini.

Aquest salt és necessari no només per sortir adequadament d’aquesta crisi polièdrica, sinó també per a aprofitar aquesta nova legitimitat de la ciència i d’allò objectiu en l’anàlisi dels problemes i en el disseny de les solucions. Hi ha grans problemes en el desenvolupament socioeconòmic contemporani que estan perfectament analitzats des de fa temps, i n’hi ha d’altres que estan en procés d’anàlisi i que gràcies a la quarta revolució industrial gaudeixen d’una cinètica de resolució molt major que la preexistent. El mateix pot dir-se en relació amb el disseny de solucions i polítiques públiques, algunes fins i tot ja implementades amb èxit en altres contextos socioeconòmics i culturals similars al nostre.

Si els polítics i els ciutadans fem el salt d’una vegada per totes i allunyem la polarització política i els interessos a curt termini dels espais neutrals rellevants per al benestar de la societat, si aprofitem l’oportunitat d’identificar i reconèixer les solucions objectives a alguns d’aquests problemes, si no ho polititzem tot i pensem en generacions i no només en eleccions, si fem tot això, més enllà de sortir sencers d’aquesta terrible crisi aconseguirem guanyar futur.