Violacions i escarni públic

Poques setmanes enrere es va fer pública una violació múltiple a Vitòria. En aquesta cas hi estarien implicats set menors, dos dels quals no arriben ni als 14 anys. Aquests darrers per la seva curta edat són inimputables i, per tant, han quedat fora de la causa judicial, i els altres cinc, repeteixo, tots menors d’edat, han estat acusats de violar una noia de 17 anys.

Les violacions múltiples no són una realitat nova a casa nostra. De fet, són un tipus de violència sexual molt estesa (segons diversos estudis una de cada deu violacions és múltiple), però aquesta (com la resta de violències sexuals) ha estat extremament invisibilitzada. De fet, aquesta setmana passada el Ministeri d’Igualtat va presentar la Macroenquesta del 2019, que va aportar dades molt interessants sobre la incidència de les violències masclistes en dones residents a Espanya de 16 o més anys. Aquesta edició incorporava per primera vegada informació sobre les diferents formes de violència sexual. I entre la multitud d’ informacions, els resultats més destacats que es donen són que una de cada dues dones havia patit algun tipus de violència masclista. O sigui, la confirmació d’una violència estructural que afecta les dones pel sol fet de ser-ho.

Aquests resultats van intentar ser desqualificats o minimitzats pels legionaris del patriarcat, perquè aquests ens aporten més informació, més dades concertes i més evidències per continuar dibuixant, visibilitzant i coneixent millor una de les xacres més ignorades històricament però alhora la més lesiva i letal per a les dones: les violències masclistes. I és que aquestes violències, que segons aquesta macroenquesta afecten el 57% de les dones residents a Espanya, revelen dades tan essencials com, per exemple, els motius pels quals les noies, les dones o, com veurem, les mateixes nenes no van denunciar les violències viscudes.

En aquest sentit, tal com conclou la mateixa enquesta sobre delictes relacionats amb les violències sexuals, tan sols es denuncien el 8% dels fets. De fet, l’enquesta parla de diversos motius pels quals les dones no ho han denunciat, i destaca per exemple el fet que quan va passar l’agressió eren menors d’edat. Això evidencia l’elevat nivell d’incidència de delictes relacionats amb les violències sexuals contra les nenes. Alhora posa de nou sobre la taula que la major part dels perpetradors han estat persones properes o del cercle de confiança de la criatura o de la mateixa família (avis, pares, amics de la família…). Aquestes en el moment que van patir aquestes violències no van trobar els circuits, ni les portes necessàries, ni la comprensió o escolta disposada i real per poder explicar el que els passava. La major part d’elles van haver de viure aquesta violència en secret, amb el que això comporta psicològicament.

Per altra banda, un altre dels motius majoritaris per no denunciar ha estat la vergonya. La vergonya com a element social utilitzat per emmudir les dones. La vergonya com a eina eixordadora per no fer pública l’agressió. La vergonya com a dit que assenyala i culpa a la dona violada: “Alguna cosa haurà fet? Com anava vestida? Aquesta és una marrana! Se li’n va anar de les mans....ara diu que no volia... segur que és perquè té parella... si no vols pols no vagis a l’era!” Aquestes respostes repugnants tan sols enfonsen i denigren més les dones i donen més oxigen a les violències i als agressors. L’escarni públic que històricament han viscut les dones que han patit violència, sobretot la sexual, ha estat tan recurrent que fins i tot l’hem naturalitzat a tal nivell que ni ens n’adonem quan brollen comentaris de la nostra boca teixits pel masclisme.

Per exemple, en el cas de la violació de Vitòria moltes de les notícies relacionades utilitzaven tot un reguitzell de detalls perversos i putrefactes per farcir de contingut la noticia. Si havia quedat o no voluntàriament amb un dels nois, si prèviament havien pactat o no unes pràctiques sexuals o altres, si ella havia begut o no. Aquestes informacions ens intoxiquen més i ofereixen més munició per continuar disparant bales de culpa i vergonya contra les pròpies dones. Això només provoca el reforç de l’imaginari col·lectiu patriarcal carregat d’estereotips masclistes amb els quals ens han criat, i encara pitjor, revictimitzen la noia que va ser violada i fins i tot tantes altres dones que han patit agressions similars.

Urgeix posar fi a aquesta guerra contra les dones i construir una societat on puguem viure lliures d’aquests violències masclistes que ens han tatuat i encara ens tatuen en allò més profund...Només erradicant aquesta violència estructural podrem transformar la por i la vergonya en dignitat i vida. Ens volem vives!