Mascaretes màgiques

Allà on no hi ha forma, floreixen els símbols, una imago mundi a còpia d’eufemismes, simulacres i suplantacions. En temps de pandèmia, la mascareta ha esdevingut el símbol de la infecció i, al mateix temps, la bandera salvífica per fer-hi front. Ja que no tenim imatges per representar una versió inusualment microscòpica del mal i de la seva ubiqüitat, excepte aquella mena d’espora amb aspecte de bomba fètida que han aconseguit aïllar els científics pintant-la amb tons malves o morats, hem de recórrer a una reencarnació metonímia, és a dir, a la figuració d’una cosa a través del cos d’una altra per assenyalar alhora l’exposició universal al virus i la responsabilitat individual d’evitar-ne la propagació.

Des que es va decretar l’ús obligatori de la mascareta en la vida pública, tots hem esdevingut en certa manera portadors de la malaltia: la portem adherida a la boca, respirem amb ella, l’arborem pel carrer, a la feina, a l’escola. Cada ciutadà exhibeix la seva condició de transmissor hipotètic i, per tant, d’infectat potencial, i assumeix aquest estat, per al qual no hi ha nom (què és el contrari de convalescent?), amb una mirada entelada, ullerosa, anhelant, la d’algú que es prefigura en la seva imminent caiguda. Si l’assimilació simbòlica perseguís només la felicitat, n’hi hauria prou d’anar pel món amb un estetoscopi penjat del coll per erigir-nos en heralds del guariment, però la mascareta és un emblema bifront, que acusa l’existència del mal en l’acte mateix de conjurar-lo. Embellir-la amb ninots i coloraines, o transformar-la en un complement que conjunti amb el vestit, degrada el seu significat profund. Una frivolitat així és apropiada per a la mainada, per distreure-la de la por fent de la mascareta un atribut màgic, però els adults, amb draps pintats que en neguen el costat fosc, converteixen el patiment en una alegre mascarada.