Tres generacions

Aquesta és una història de tres classes mitjanes. La primera. Nascuda a la postguerra, enmig de la fam severa i la repressió dels vencedors, amb prou feines va poder estudiar. Tanmateix, vint-i-cinc anys d’estancament econòmic i el Desarrollismo van fer que s’incorporessin al món del treball amb facilitat. Barcelona atreia gent de tot arreu. La conjuntura econòmica ajudava, els americans necessitaven aliats, Europa creixia i a les ciutats mancaven habitatges, serveis i productes. En aquest context, un sou i mig, més endavant dos, donaven per comprar un pis, una segona residència i enviar els nens a col·legi de pagament. El món semblava una cursa cap avall. Quan va arribar la crisi dels setanta i la dels vuitanta, una legislació laboral encara proteccionista els va mantenir el sou. No van haver de canviar els nens d’escola, ni vendre la segona residència. Els amics, amb pisos de lloguer de renda antiga, encara podien gaudir de dos-cents metres quadrats a Calvo Sotelo per poc més de sis-cents euros d’ara. La dècada dels noranta, l’onada neoliberal i les privatitzacions encara bufaven a favor. Es van jubilar just a temps d’estalviar-se les primeres retallades en les pensions de jubilació.

La segona. Nascuda als setanta, va heretar el món ple de possibilitats dels pares i una xarxa de relacions socials per damunt de les pròpies possibilitats. La universitat pública encara era un cementiri de vells funcionaris, però era assequible. El mercat comprava els títols universitaris. El flux cap al sector privat era més o menys fluid. El riu s’anava assecant però la gent trobava el seu lloc. Eren temps en què la prestació de l’atur permetia reprendre els estudis i fins i tot mantenir el pis de lloguer. La represa neoliberal del tombant de mil·lenni i la competència ferotge van donar encara més lluentor als títols universitaris, particularment si l’acompanyaves d’experiència contrastada. Una generació tapava la del darrere. El 2008 arribaria la primera de les crisis serioses. Alguns dels seus membres van patir. Tot i així, la major part d’aquests van aconseguir surar gràcies als dos capitals de tota la vida: el patrimonial o familiar i el relacional.

La tercera generació és la nascuda als noranta. Va arribar a la universitat l’endemà de la crisi financera, amb l’atur juvenil pels núvols. El preu del lloguer venia ara marcat per la concentració bancària, l’entrada de fons voltors, el boom del turisme massiu i les plataformes de lloguer turístic. L’accés al crèdit ja era una altra cosa. Una política social sota mínims, sotmesa ara a les polítiques d’austeritat de Brussel·les (Berlín), impedia accedir, ja no només a l’habitatge, sinó també a la funció pública. Al cor de l’Estat, mentrestant, les elits polítiques i econòmiques convertien Madrid, imperial i radial, en l’apoteosi de les relacions de favor i en la culminació de tota carrera professional en el món de la judicatura, la política i la gran empresa. Les empreses més grans deixaven de pagar impostos i es desentenien del destí del país. Diguem-li capitalisme. Els autònoms deixaven de pagar la quota o la reduïen. Molts d’aquests joves, per emular la posició dels pares, podien ara triar el camí de l’emigració o el de la precarietat. Alguns es col·locaven bé o tiraven de contactes. Altres no tant.

La primera generació és la dels pares. La segona és la meva. La tercera és la d’una part important dels meus antics alumnes. Les tres són de classe mitjana o mitjana-alta. La meitat del país. La que determina el tipus de democràcia que ens queda. Així doncs, la crisi que ara arriba ho fa enmig d’un teixit social afeblit, marcat per la precarietat i la desconfiança institucional i presidit per la desprotecció progressiva de l’individu. En el camí que prenguem ara ens hi juguem molt. Calen polítiques públiques decidides a favor de la solidaritat. Calen reformes institucionals profundes. Cal capgirar la narrativa com un mitjó. Altrament, quan arribi el moment d’escriure la història de la generació que ara arriba, la dels meus fills, no ens agradarà el resultat. I la meva generació en serà parcialment responsable.