I si fem normal l’anormalitat?

Ens urgeix un acte de realisme i sobretot d’astúcia per enfortir-nos prou, que ara no ho estem, per quan sigui l’hora apropiada creuar aquest Rubicó amb èxit. I per reforçar-nos ens és imprescindible entrar en un període de regularitat que ens eviti dispersar esforços, perdre actius, i focalitzar-nos en accions i polítiques fructíferes. La realitat és que des de la societat civil hi ha un clam demanant-ho, fins i tot molts sectors hi estan treballant, però des de la política n’estan molt allunyats.

Encara no em vull creure la inhabilitació del MHP Quim Torra, i per això no soc dels que reclamen insistentment i interessadament que avanci unes eleccions i en proposi la data amb l’espantall del Tribunal Superior de Justícia. Em nego d’antuvi a avançar-me en el despropòsit del TSJC. Però la nostra classe política és més caïnita que responsable.

Dit això, el que sí que portem és massa temps fent política d’un totum revolutum que potser en un principi es podria justificar pel desconcert que va provocar el fracàs de l’1-O i la repressió que encara dura, però necessitem llepar-nos les ferides per començar el combat des de la trinxera del dia a dia mostrant cadascú el que és i el que pensa. Deia el MHP president Companys quelcom així, que cito de memòria: per defensar altres causes hi ha molta gent, però per defensar Catalunya només hi som nosaltres. Aquest acte de realisme per entendre una certa soledat per defensar-nos ens obliga a ser molt més transparents, sagaços, fins i tot maquiavèl·lics o hàbils, perquè tot depèn de nosaltres, tot és a les nostres mans, i això ens carrega de responsabilitat.

Un dels punts en què hem de millorar és la defensa de totes les empreses. Durant la transició hi va haver un corrent molt potent que criticava les multinacionals amb un discurs molt simplista, impropi de la tradició catalana, però tenia la seva parròquia que ho defensava amb força i al carrer. També, i això és recurrent en totes les crisis, els mateixos criticaven els beneficis empresarials. I des de la política i des del pensament, eren pocs els que n’assenyalaven el greu error perquè sovint entrem en allò que deia Jean-François Revel, “en una dictadura de l’opinió creada”. Ara ens trobem en un moment que el govern que hi ha i el que surti d’unes eleccions han de deixar clara la seva vocació del que es coneix per business friendly que el 2010 ja proclamava el president Artur Mas. Insisteixo a dir que no és una afirmació còmoda per a un governant català actualment, i és una llàstima. Si volem recuperar empreses, crear-ne de noves, fer créixer les que tenim i activar l’economia, tot imprescindible per sortir d’aquesta crisi, necessitem que quedi clar que al davant hi ha un govern amistós i favorable a les empreses i a desplegar mesures i ordenances que ho acompanyin.

El 9 de setembre passat ja em vaig pronunciar amb certes reserves sobre la notícia de la l’absorció de Bankia per part de CaixaBank, perquè la informació era molt escassa. Avui en sabem més i, honestament, haig de dir que, de moment, el resultat és molt millor del que em pensava, salvant el fet de no tornar la seu central a Barcelona. Jo vaig viure molt de prop la fusió del BBV amb Argentaria, tot i que ni el govern a Madrid d’ara és del PP ni Ignacio Goirigolzarri és Francisco González (amic d’Aznar, una persona de màxima ambició que de moment té problemes judicials pel seu comportament), fet que ho fa més esperançador. Però mentre duri la participació significativa del FROB en l’accionariat, s’ha d’estar vigilant.

Tenim més notícies d’aquest projecte de banc català 11Onze, que s’està gestant, com diria el poeta, nord enllà. Coneixem qui en serà la màxima responsable com a directora general, Natàlia Cugueró Escofet, una catalana molt preparada intel·lectualment i dedicada al món de l’empresa i al servei de Catalunya des de la vicepresidència tercera de la Cambra de Comerç de Terrassa. Tindrem temps per seguir-ho, perquè l’objectiu és important i s’ho val per deixar l’anormalitat i recuperar normalitat.