Dones orquestra

Per motius que ara no venen al cas, la segona setmana de setembre vaig visitar una escola pública. M’imaginava que ja estaria tot a punt per a la nova situació: les aules preparades i els espais comuns en ordre. Anava errada. Vaig quedar sense paraules quan vaig veure un tràfec de mestres –quasi totes dones– pintant les parets de les aules, endreçant les joguines dels petits, transportant mobiliari i fent una sèrie ingent de tasques que, penso, no els pertocava a elles. Les mestres, esgotades i angoixades, no havien rebut cap mena d’ajuda de l’Ajuntament ni de cap altre organisme, ni públic ni particular. Dones d’entre trenta i seixanta anys pujant taules i cadires per les escales? Dones amb la necessitat de posar tota una escola en solfa en menys d’una setmana perquè no hi ha hagut ningú que els donés un cop de mà? La situació era de caos. I el caos s’encomana i sap greu. A banda d’una feina física inaudita, el professorat ha de preparar el curs, fer reunions de programació i repassar llistats. Encara més: han de fer-se càrrec de les seves respectives famílies i portar una casa. La injustícia, un cop més, està servida en aquest país de pandereta. En l’escenari postpandèmic, el professorat haurà d’estar a sobre dels alumnes: mascaretes, desinfecció, mans a la boca, separacions incontrolables. Hi haurà qui encara dirà que forma part del seu ofici, que ser mestre és una ganga i que tenen vacances i tota aquella corrua de merda que les ments estretes arrosseguen des de fa lustres. Jo, per exemple, no podria tenir aquesta professió perquè no em van fabricar com una dona orquestra. Cal una gran capacitat d’autocontrol per gestionar tot el que els cau a sobre. Segurament per aquesta perícia a l’hora de tirar endavant, els i les mestres tenen tota la meva admiració.