Ni fem net ni en farem

La caòtica situació sanitària de Madrid, la pressió constant del mapa de contagis a tot l’Estat espanyol i la corba amenaçadora de la pandèmia a Catalunya, són indicadors explícits que no estem fent net de Covid-19 ni en farem. I la causa principal de la incapacitat que estem demostrant per superar aquesta situació és l’orgull d’espècie. Aquesta prepotència de creure que les probabilitats de ser víctimes d’un virus són per als altres, que els nostres costums i les nostres urgències poden surar per damunt de les mesures de prevenció i que la responsabilitat col·lectiva que sabem aparentar és un impermeable infal·lible que ens protegeix a tots, tant als que són prudents a consciència com als imprudents ocasionals i als recalcitrants.

El mateix orgull d’espècie que ens impedeix copsar la veritable dimensió de la pandèmia i que fa que tinguem més propensió a creure’ns les explicacions dels governants, maquillades per tot allò que condiciona el seu poder, que no pas el que ens estan repetint constantment els investigadors i els cossos sanitaris que han de lluitar contra la Covid-19 i els seus efectes. Ens enfrontem a un virus que actua com un franctirador. Viu entre nosaltres i de nosaltres. Utilitza el cos humà de cultiu, de transmissor i d’objectiu, i és tan polivalent que pot seleccionar els punts febles de cada individu, fins i tot els que ni aquest mateix individu sap que té indefensos, com revelava fa pocs dies un estudi del Consorci Covid Human Genetic Effort. Ens té a tots en el seu punt de mira i dispara quan i a qui vol i fins i tot ho pot fer amb detonant retardat, quan ja s’han superat uns primers símptomes lleus.

És cert que la situació no és gaire diferent d’altres episodis de la Humanitat en els quals també hem estat atacats per altres agents virals nocius: milions de morts i damnats i de vides capgirades arreu del món fins a disposar d’una defensa eficaç en forma de vacuna. Però, mentrestant, què fem? L’alta capacitat de propagació de la Covid-19 i els nefastos efectes que provoca sobre el nostre organisme exigeixen una defensa que hem atrinxerat darrere la trilogia distància-mascareta-higiene. Tres accions insuficients perquè són summament subjectives i perquè no tenen al darrere la força d’un govern valent que ho vulgui o pugui fer complir fins a les darreres conseqüències. Només ens hem de fixar en exemples com l’anxovament en els transports públics, el descontrol dels desplaçaments massius, l’incompliment de distàncies en bars, restaurants i terrasses on ens hem de treure la protecció per consumir, els nassos que s’enfilen pel damunt de les mascaretes, la inacabable relació d’objectes que toquem fora de casa que mai seran desinfectats, la irregular prevenció en l’escolarització o la flexibilitat en els terminis de confinament dels PCR positius.

Darrere de cada escletxa, de cada incongruència, de cada renúncia en les accions de prevenció, s’hi pot veure sempre el mateix: la por, la covardia o la submissió a interessos que pesen més que la salut pública. És cert que aïllar –els uns dels altres– milions d’individus no és gens fàcil perquè vol dir també prescindir d’activitats que sostenen no només la seva subsistència sinó també el seu estil de vida, precisament allò que alimenta l’orgull d’espècie. I aquí es troben, en feliç coincidència, els governs amb els seus condicionants, els sectors econòmics amb les seves urgències i els ciutadans amb la incapacitat de renunciar als seus hàbits. I s’ajunten les resistències a confinar i a limitar aforaments, els discursos gremials esgrimint pèrdues milionàries i reclamant flexibilitats suïcides i els rebufs de la ciutadania, a qui conservar la salut li sembla poc comparat amb els perjudicis que li ocasiona un aïllament o altres limitacions de mobilitat i de costums.

En definitiva, tot es resumeix en la transcendència de la caixa del dia, perquè els ciutadans naveguen desfermats sobre el consum a curt termini i les hipoteques a llarg termini, i perquè l’Estat naufraga des de fa temps per haver llençat per la borda els recursos que li permetrien afrontar els efectes de catàstrofes naturals o epidemiològiques sobre la població. Quan és impossible trobar un punt d’equilibri entre la integritat dels ciutadans i la necessitat que la sínia de l’economia continuï rodant, els governs no tenen cap dubte cap a quin costat han d’empènyer. Vet aquí per què no fem net ni en farem: perquè surt més a compte.