El privilegi del pobre mantingut

Avui, abans de les 11 del matí i si l’Ajuntament de Badalona no ha canviat de parer, es queden al carrer. Són sis famílies que l’octubre del 2019 ho van perdre tot en ser desallotjades de l’immoble on vivien, enderrocat d’urgència pel seu estat ruïnós. L’alcalde, García Albiol, ho ha deixat molt clar: per defensar la “justícia social” i evitar que hi hagi veins “amb privilegis” envers d’altres que també passen necessitats, han d’abandonar els pisos i pensions on s’estan. “Les ajudes no poden ser eternes ni vitalícies i ja hem invertit 310.000 euros per mantenir-los”, ha dit. Tela. A banda que cap d’ells pretén aprofitar-se de les arques municipals –demanen suport per trobar un habitatge que puguin sufragar amb els seus precaris sous–, hauríem de convenir que el consistori ha pecat de negligència. Segur que en tots aquests mesos no es podia habilitar cap pis de la Sareb, que n’hi ha? (Per a ells i per a d’altres que no estiguin en condicions d’accedir als preus de mercat del lloguer.) A Badalona i a tot el país fa falta inversió pública en habitatge, per una qüestió de justícia ,ara sí, i d’optimització de recursos. (La cirereta: el consistori ha girat un rebut de 40.000 euros pel cost de la demolició de les cases als afectats que n’eren propietaris; justícia, ara no.) Alerta amb el missatge de fons de García Albiol referint-se a “privilegiats” i “mantinguts” davant el drama social. És la vella argúcia de criminalitzar i enfrontar persones (sobretot, pobres) que posa en joc la convivència, perquè al final és més fàcil aconseguir un sostre que desactivar el malentranyat.