El paradigma electoral

A mesura que ens acostem a les pròximes eleccions al Parlament es van perfilant els paradigmes de campanya. El que ha pesat més en els darrers comicis i encara ara és el de tripartit o CiU. Resulta obvi que en l'actual situació d'una crisi econòmica històrica aquesta qüestió comporta un element bàsic en el combat electoral entre govern i oposició. Però tampoc no es pot oblidar que Catalunya viu ara per ara un moment sociològic especial des del punt de vista nacional, la qual cosa pot comportar un paradigma diferent tant per la campanya electoral com per la gestió dels escenaris postelectorals. Un paradigma que se situï en la tria entre manteniment de l'estat autonòmic en regressió o el dret a l'autodeterminació. I no parlo de cap opció política concreta. Això que fa pocs anys no m'hauria atrevit a escriure perquè hauria pecat d'irrealisme analític, ara constato que és una realitat sociològica. A la qual cosa, qualsevol canvi en l'Estatut que vulnerés la voluntat popular dels catalans expressada democràticament hi afegirà contingut. L'Estat ho sap, i per això ha començat a mirar de dinamitar la llei de consultes aprovada pel Parlament. La crisi existeix, però no és només econòmica com alguns volen fer creure. Una bona anàlisi del país no seria ni de bon tros exacta si no tingués en compte la diversitat sociològica. Això fa que per a alguns sectors de la població sigui més important el fet nacional que per a d'altres. Però això no vol dir que la ciutadania es divideixi entre aquells que només pensen en els problemes que es deriven de la crisi econòmica i aquells altres que només tenen un objectiu identitari. La gent és molt més complexa del que alguns pretenen.