Harakiri

Louis Charpentier celebra la tardor perquè pot escoltar el cruixir de les fulles quan les trepitja i perquè, a més, tot sembla trist com quan algú es mor i aquest algú és proper: de lluny, diu, tots els morts semblen iguals. Cert. Quan al TN diuen que han mort cent persones més a Síria, no siguem hipòcrites, ens sap greu, molt, però no ens toca os. Ara fa disset dies la meva àvia va decidir que ja en tenia prou i preferia explorar altres dominis. El món em va caure al damunt com un mur gegantí de metacrilat. Adormida, preciosa als seus noranta-nou anys, sense perdre ni un pessic d’elegància, em vaig veure a mi, a dins d’aquella caixa, com si alguna cosa semblant a una aspiradora em xuclés per estar amb ella. Hi ha percepcions indescriptibles que t’exploten al cap. Va ser diferent quan al cap de set dies de l’adeu a la noia de la piga va morir Juliette Gréco, musa dels existencialistes i de la meva novel·la Ombres franceses. La pèrdua estètica d’un referent t’entristeix, però no genera crisis d’ansietat irracionals, ni et bloqueja la visió quan els funeraris s’emporten la caixa que conté la teva iaia morta i que, potser, també preserva una part important de tu mateixa. I encara hi ha la mort imminent, aquella que t’assetja els ulls de dins quan prens consciència del decaïment físic i mental, irrevocable, d’una de les gosses que et van fer de xinxeta a la paret de la vida, i t’hi van clavar fort perquè no te n’escapessis. La mires i ella ja no et veu. La crides i no et sent. Per ella, per a qui fa unes setmanes encara significaves una ombra coneguda a qui seguir amunt i avall, ara ja ets un forat negre i mut que, unes trenta vegades al dia, et passa la mà pel cap mentre plora en silenci perquè veu, ella sí que hi veu, que estàs a punt de marxar, que t’estimaries més jugar a trepitjar fulles de tardor en una altra galàxia.