El voraviu
No és greu, Albiach. És
Sous i poltrones autonòmics llaminers fan taparada a la independència
La sòlida, continuada i treballada equidistància i ambigüitat dels comuns en el pronunciament nacional es torna cada cop més burda i poc enginyosa. Costa trobar corriols. Com diria l’àvia Neus, “ni veuen la petja dels senglars”. Instal·lats en l’ unionisme emmascarat (civetista, intermediari, equidistant, negociador, pont aeri, tercera via, neoautonomista i moderador), fugen a cremadent a l’ unionisme descarat. Albiach critica l’èpica buida de l’independentisme. Com si la seva èpica fos plena de res més que somnis emboirats, des que són al primer govern de coalició. I es vesteix de víctima: “Ens és igual que ens vulgui fer passar pels dolents de la pel·lícula.” Els dolents, els comuns? No era Torra, el dolent? No és Torra el sacríleg en dir que l’autonomia és ara un destorb per a la independència? La sacrosanta autonomia, bescantada, mare de Déu! Diu Albiach que és molt greu! Molt greu per tota la gent que va lluitar per l’autogovern (com si els independentistes en la lluita per l’Estatut se la gratessin)! Les trones mediàtiques de l’unionisme emmascarat també sermonegen. Però el que ha dit Torra no és greu. És. És el que és. L’autonomia genera molts de sous i moltes poltrones llamineres que fan de taparada real en el camí cap a la independència. Encara que de la taparada se’n digui govern efectiu. I una darrera nota: treure més del 50% és estratègic; entre altres coses, per veure la fila que hi fareu, Albiach.
