Tribuna
Justícia, quina justícia?
És de coneixement general: un règim democràtic es caracteritza per l’equilibri i la independència de cada un dels poders legislatiu, executiu i judicial. En les democràcies parlamentàries és la Constitució respectiva la garant que l’acció de govern es fonamentarà en l’escrupolós acompliment d’aquell equilibri i en el respecte amb què cada un d’ells exerceix les seves funcions. Per contra, en els règims autoritaris o dictatorials d’arreu del món ha estat el poder executiu, en forma d’acció militar, aquell que ha dictat les decisions dels governs. Són en el record els exemples de les dictadures argentina, xilena o espanyola dels darrers decennis del segle XX, entre d’altres encara vigents. No cal insistir en el fet que durant quaranta anys el govern espanyol estigué en mans d’un general, i que la justícia era una simple joguina, que servia per donar una enganyosa aparença d’aquella divisió competencial. El mateix podem afirmar en relació amb l’elaboració de les lleis que regulaven la vida quotidiana de la ciutadania. Per referir-nos només a la dictadura del general Franco, no s’ha d’oblidar que eren els militars els qui feien les lleis, i que eren els jutges aquells que, seguint el que el poder militar indicava, condemnaven, sovint a mort, enviaven a l’exili i abocaven a la marginació aquells que gosaven exercir qualsevol mena de dissidència democràtica.
En l’esperit i la voluntat d’aquells que vàrem elaborar la Constitució espanyola de 1978, imperava el desig que aquell equilibri i independència a què m’he referit serien restablerts i que el Regne d’Espanya seria reordenat seguint el que és propi dels règims parlamentaris moderns. A mesura que anaven passant els anys ens vàrem anar adonant que l’esperit i la bona voluntat del 1978 anava esdevenint una quimera, s’anava esquarterant i no es feia realitat. Per bé que el poder militar va fer una notable retirada a les casernes –amb uns comandaments que conservaren els seus estipendis i no hagueren de retre comptes del passat–, el poder judicial no va voler renunciar als seus privilegis, ni acomplir un procés d’higiene interna per adaptar-se als principis democràtics, ni ningú, amb el pas dels anys, els ha obligat a fer-ho. Els hereus de la dictadura, en un grau o altre, continuen flegmàtics als seus llocs de sempre. La divisió de poders va restar a mig fer. Ni els primers governs de la Transició, ni els executius del PSOE des de 1982, ni els governs del PP –això és normal, atès el tarannà i la identitat dels primers membres que els integraven i el d’aquells que els han anat succeint, banyats en una ben palesa nostàlgia del franquisme– res varen fer per posar fre al poder autoritari de la justícia espanyola i dels organismes endogàmics que la regulen, el Tribunal Constitucional, l’Audiencia Nacional i el Tribunal Suprem. Darrerament, les expectatives alimentades per l’existència d’un govern autoqualificat d’esquerres, format per socialistes del PSOE i “comunistes” de Podemos, s’han frustrat llastimosament. La justícia, al Regne d’Espanya, no ha modificat el capteniment que li era propi durant el franquisme. I per això som on som. Patim el que patim i som víctimes de la més flagrant injustícia sorgida dels tribunals residents o configurats des de Madrid. Que hi hagi, en ple segle XXI, presos polítics i polítics catalans –i només catalans– a l’exili, a més de centenars de demòcrates investigats o pendents de judici, hauria d’omplir d’oprobi el govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, els grans còmplices d’una situació, de matisos de caràcter feixista, i a qui la història no judicarà gaire millor que a aquells que governaren el país durant els quaranta anys referits.
Encara més greu i dolorós: els governants actuals espanyols amaguen, amb engany, el seu capteniment, al·legant principis constitucionals i democràtics, contribuint així al descrèdit d’Espanya, d’un país tacat amb les màcules pròpies de règims autoritaris. Si la democràcia que exerceixen és aquesta... haurem de començar a estudiar quin és el caràcter, la tipologia i el tret diferencial d’aquesta “nova” democràcia espanyola. Serà feina dels politòlegs. Hauran de cercar una denominació per a un sistema polític que compagina la dictadura judicial repressiva amb un sistema que elabora lleis en un parlament elegit democràticament, ni que, després, aquestes lleis no siguin gaire res més que una joguina destinada a la destrucció, en mans d’una espessa xarxa judicial estesa arreu del país. No oblidant mai, tampoc, la dependència servil d’un poder executiu en relació amb una justícia que té com a principi inamovible l’animadversió, feta odi, contra Catalunya.