“Stat rosa pristina nomine...”

Dos factors m’ajuden a practicar una de les activitats favorites: llegir. Un és que em paguen perquè no treballi i l’altre és que amb això de la pandèmia tinc poques ganes de sortir de casa, i ho aprofito. Deu ser la quarta vegada que llegeixo El nom de la rosa, del gran Umberto Eco. El primer que em parlà d’aquesta novel·la va ser mossèn Modest Prats, acabat d’arribar d’Itàlia, on havia passat tres mesos preparant una de les seves tesis doctorals. Era a principis de tardor del 1981, aquella primavera havia mort Josep Pla, o sigui que de tot plegat fa quasi quaranta anys.

El desembre del 1982 la vaig comprar a Barcelona, en castellà. Al cap d’un temps, Destino l’edità en català, i també la vaig comprar. I la vaig tornar a comprar en italià a la llibreria Il Porcellino de Florència. Recordo l’apassionant lectura en les llargues vesprades d’aquell hivern ja llunyà com una vivència molt gratificant, un autèntic plaer. L’èxit d’aquesta novel·la d’Umberto Eco arreu del món va ser esclatant, com si l’hagués escrita en un estat de gràcia singular i irrepetible.

La relectura ha resultat plaent altra vegada, i ara immers en aquest temps convuls que ens toca viure desorientats dins un laberint anomenat crisi sanitària, social i econòmica, del qual ningú sap ni la durada ni el camí de sortida. Una situació ben equiparable a la de la novel·la d’Umberto Eco, també temps de crisi en tots els àmbits: religiós, polític, econòmic, humà, Cisma d’Occident i exili dels papes a Avinyó, guerra dels Cent Anys, pesta, fam, fanatismes religiosos, revoltes socials...

El novembre del 1987, Narcís-Jordi Aragó escrivia que el començament d’El nom de la rosa, aquella arribada al monestir dels monjos Adso de Melk i Guillem de Baskerville, es podria situar perfectament a Sant Pere de Roda. No sé si Umberto Eco hi havia estat mai, ni si sabia que el lloc suscita un estat d’ànim, un esperit i una literatura perquè, com el de la novel·la, el nostre monestir empordanès també té una projecció medieval i res a envejar a la del literari monestir italià. De Sant Pere de Roda en sortí un papa de Roma, Silvestre II (abril 999-maig 1003), el monjo més erudit de la seva època. Enterrat a la basílica romana de Sant Joan de Laterà, la llegenda diu que quan s’acosta la mort d’un papa la tomba de Silvestre traspua humitat intensa. I això sí que ho sabia Umberto Eco.