De reüll
Una societat de l’espectacle
Tots tenim episodis que voldríem esborrar de les nostres vides. Moments ridículs, accions que ens avergonyeixen. Com aquell dia que vam dir una mala paraula a la mare, o bé aquella vegada que vam aixecar massa la veu (o la mà) a un fill, o aquell cop que vam protagonitzar un numeret públic a la porta de casa per aquell trencament de parella que no vam assimilar bé. Per sort no hi havia càmeres gravant. I la majoria no som populars, sinó amb prou feines coneguts més enllà del cercle familiar i d’amics. Per això, afortunadament, aquests tràngols passen sense gaires escarafalls.
En canvi, és trista la manca d’empatia general cap a les vicissituds alienes si es tracta d’un personatge públic. N’hi ha que salivegen si poden assistir a misèries de famosos, com més detallades millor. I aquesta demanda fa que, dins del periodisme, alguns visquin d’esbombar incidents o trifulgues de gent coneguda, de la faràndula, de la política, de l’esport..., difonent impúdicament els instants grotescos o sòrdids que protagonitzen. Guy Debord ja va denunciar als anys seixanta el que va definir com a “societat de l’espectacle”, tota ella orientada a la distracció de les masses. En aquest cas, consumint el xou de les vides alienes, quedem sedats davant dels temes que realment ens afecten, alguns de molt interessants...