Matemàtica

Feia temps que les esperava i les temia, i per fi aquí les tinc, les matemàtiques de cinquè, obertes per la pàgina divuit, exercici tres, amb les seves proposicions distributives amenaçant de reproduir el miracle dels pans i els peixos a menys que l’aritmètica en resolgui la mesura terrenal. El nen llegeix l’enunciat del problema una, dues vegades, amb l’atenció que donaria a un oracle, i acaba suggerint una divisió en un to baixet, indecís, per si de cas calgués passar-hi al damunt la goma d’esborrar. El tranquil·litzo: anem bé. Però la veritat és que no sé si hi anem del tot. Amb el canvi d’escola, ha ingressat de cop en un món numèric que fins ara només havia imaginat en forma de gomets i regletes i que jo amb prou feines recordo com aquella teoria dels conjunts que agrupava fitxes de colors dins uns globus per representar conceptes fantàstics com ara els nombres naturals, els nombres finits o el màxim comú divisor. A vegades donava lloc al conjunt buit, erigit per a la meva generació en el símbol de la inutilitat i l’estupor, potser perquè mai vam poder tenir els pares al costat ajudant-nos a fer els deures. Veig el meu fill abstret en el càlcul mental dels múltiples de quinze que més s’acostin, sense excedir-lo, al dividend, i em resigno a quedar ressagada amb els vells verbs escolars (en porto quatre, en baixo dos), que feien olor de goma de nata i de colònia de bon matí. Hauré de recórrer a un tutorial per entendre el seu mètode, que accepta, pel que veig, el dubte i el tempteig. Per anar a la nova escola, passem cada dia per davant de la fàbrica on va anar a treballar la meva mare als catorze anys. Hi portava els comptes. Aquesta nau colossal, convertida avui en biblioteca, és el més semblant per a mi a un nombre enter, impossible de ser reduït a fraccions. Potser hauré d’explicar-li això, a la pròxima divisió: el resultat no pot ser inferior a la suma de tots els que vetllem per tu.