El protocol d’escut

La presumpta agressió sexual en el si d’una organització política no és un afer privat que s’hagi de tancar estrictament en l’esfera interna. Certament, com assenyala la CUP en el seu comunicat d’ahir després de fer-se públiques aquestes greus acusacions contra Quim Arrufat, els partits formen part d’aquesta societat patriarcal en la qual la violència masclista és quotidiana. Públicament, la CUP fa bandera política del feminisme i, en coherència, encara està més obligada a combatre-la en l’àmbit intern. Per contra, la seva gestió de les violències orgàniques és políticament i humanament indefensable. Tal com ja va quedar palès en un altre cas, el d’assetjament psicològic a la diputada Mireia Boya. La CUP ha tractat els dos casos amb el vell, èticament reprovable i obscur procediment envers els electors i els ciutadans en general de “la roba bruta es renta a casa”.

Anys de secretisme per sostenir una freda anàlisi interna de costos polítics que fins i tot va permetre al denunciat per agressió sexual i diputat Arrufat entrar en el secretariat nacional i ser-ne el portaveu. I anaven passant els anys i mentre la CUP s’entretenia a aprovar un –imprescindible arreu– protocol contra agressions sexistes, Arrufat era denunciat per un nou cas d’abús sexual, del qual tampoc sabem a hores d’ara res.

A Arrufat, la presumpció d’innocència no la hi pot treure ningú, però des del primer cas ja fa sis anys l’hauria d’haver defensat davant dels tribunals denunciat per la CUP. Ho va fer ahir a Twitter, negant la major però sense cap explicació i escudant-se en “els protocols interns” de la CUP. En altres partits l’activació del protocol ha acabat costant la dimissió d’un conseller. Arreu haurien de servir per prevenir les violències i ajudar a fer justícia a les víctimes. A la CUP semblen acompanyar bé la impunitat, guarnida pels silencis, dubtes i l’opacitat.