Tribuna
Qüestió de fe
Que aixequi la mà qui de vosaltres no es va estirar els cabells en sentir que Donald Trump recomanava que els malalts de coronavirus s’injectessin desinfectant als pulmons per curar-se. I aixequeu també la mà els qui, ara que s’ha contagiat, no heu pensat que ja li estava bé, per negar com un cretí l’epidèmia i per riure’s com una mala persona dels que porten mascareta i dels que tenen problemes de salut. Sí, per a molta gent la seva malaltia ha estat una mena de justícia divina; ha tastat, mai més ben dit, la pròpia medicina.
Però torno a les injeccions que recomanava Trump, i una altra vegada que aixequi la mà –no feu trampes, eh?–, qui no s’hagi automedicat mai, qui no hagi sucumbit a fer un tractament tot i saber que no té cap garantia ni seguretat, qui no hagi necessitat creure alguna vegada els efectes miraculosos d’algun pseudomedicament que era, directament, un frau. L’actriu Gwyneth Paltrow recomanava lavatives de cafè per desintoxicar el cos i hi ha un tractament, gens recomanat pels oncòlegs però que segueixen alguns malalts de càncer, que consisteixi a matar de gana les cèl·lules malignes bevent només sucs antioxidants. Sense anar tan lluny, es venen cada any milions de pots de pastilles per aprimar-se, per frenar la caiguda dels cabells, per tenir més energia, per la memòria, pel vigor sexual, per alentir l’envelliment... El negoci mou milions.
El fet és que tots aquests productes venen embolicats amb un excipient actiu molt barat però alhora molt efectiu: la fe. La fe és una qüestió molt seriosa. A vegades, per sobre de la fe autèntica, hi ha la desesperació, que et fa creure en allò que en el fons saps molt bé que és un engany. Jo, una vegada, cansada de no veure-m’hi bé i de portar ulleres molt graduades, vaig comprar-me unes ulleres reticulars –en lloc de vidres tenen uns plàstics plens de foradets–, que deien que, segons el mètode del doctor Bates, milloren la visió i corregeixen miopia, la hipermetropia i la vista cansada.
Tot és qüestió de fe, dic. Tenir el do de creure en coses materials o en persones és meravellós. Tenir confiança, esperança, il·lusió, és un regal que et fa la vida. La vida sempre proveeix, deia el poeta Rilke, i en ell es complia aquest mantra, perquè sempre va tenir al seu costat persones molt riques –dones sobretot– que l’acollien, li feien de mecenes i li permetien, a ell que era pobre, no haver-se de guanyar la vida i poder viure només per escriure.
Ara que acabem de passar el tercer aniversari d’aquell setembre i octubre plens d’aquells dies lluminosos i irrepetibles, que tants de nosaltres ja guardem per sempre a la memòria, hem de mirar com anem d’esperança. Ara que tenim gent empresonada –fa més de 1.000 dies!–, exiliada, imputada, investigada, i que no estem segurs de per què ha servit la victòria de l’1-O, ens hem de preguntar sincerament si continuem creient amb la mateixa fe. Cadascú té una resposta. Hi ha gent que l’ha perduda, o la té adormida, i passa el dol com pot. Perquè quan s’han viscut dies gloriosos en què tot era possible, en què no hi havia sigles i tots érem un sol poble, els dies d’avui són insuportablement desesperançadors. Aquells dies de victòria era quan anàvem junts. Vist ara sembla un miratge, però no ho va ser, ens vam posar d’acord i vam anar junts.
El medicament és simplement aquest, i té un principi actiu que funciona: que els polítics es posin d’acord, per sobre de les sigles dels partits, en una estratègia. Una injecció de força i de moral com el 3 d’octubre, us en recordeu? Que per sobre l’amenaça de les eleccions, les rancúnies, egos i lideratges estèrils, els independentistes acordin anar junts, i que sigui un acord sagrat, sincer, veritable. Un conjur, un jurament, un compromís, un lligam que no ens permeti de cap manera anar cadascú pel seu costat i ens obligui a posar-nos d’acord en el que hem de fer, i a fer-ho. Només aquest acord és capaç de despertar o de ressuscitar la fe dels qui l’han perduda. I una vegada desperts tots, tornarem a estar a punt, la fe ben viva. Necessitem creure-hi i consolar-nos. Pobres orfes que som, ens hi aferrem com nàufrags a la deriva.