Raça humana
‘Venes obertes’ al desert d’Atacama
Les bateries recarregables dels telèfons, ordinadors o cotxes elèctrics contenen liti procedent amb molta probabilitat dels llacs salins que hi ha sota el desert d’Atacama, al nord de Xile, des d’on se subministra un 40% de les vendes globals d’aquest metall. I el mercat es prepara per a un creixement exponencial de la demanda davant les dues revolucions actualment en curs: la digital, accelerada per la pandèmia, i la de l’electromobilitat, imprescindible per a la transició energètica cap a una tecnologia baixa en carboni. Però en els petits oasis d’aquests paratges àrids s’està lliurant un desigual combat que no surt en pantalla entre les famílies que els habiten des de fa segles i les companyies mineres (Albemarle, dels Estats Units, i la nacional Sociedad Química i Minera –SQM–, amb capital xinès) que hi operen; és un combat pel principal element de vida, l’aigua dolça, que les activitats extractives també consumeixen, la qual cosa impedeix el reg dels camps i expulsa els joves cap a la misèria dels suburbis. Amb una total indefensió: la Constitució de Pinochet, vigent des del 1980, no protegeix precisament els drets de les poblacions indígenes. En paraules del camperol Jorge Álvarez Sandon apareix la clau del vell model de desenvolupament imperialista/depredador per més que ara es pinti de verd climàtic: “Diuen que els cotxes elèctrics són la salvació del món, però per a nosaltres seran la mort, la salvació del món és el respecte a la natura.” Ningú no l’escolta, el negoci és immens i d’aquí al 2030 es triplicarà la producció: venes obertes al desert d’Atacama.