Pluralisme del 12 d’octubre

Per què el govern espanyol va triar el 12 d’octubre com a Día Nacional podent triar entre tantes dates que té a l’abast molt més significatives per al seu tarannà? Hi ha, per exemple, el dia que va salpar l’Armada Invencible; el 18 de juliol, que entusiasma l’endèmic franquisme dissimulat o ben declarat; el matrimoni dels reis catòlics, del qual diuen –i s’ho creuen– que va esdevenir el naixement d’una unitat espanyola que no ha existit mai. Podria ser també molt adient el dia que es va fundar el Real Madrid, però té l’inconvenient que hi havia un català pel mig, la qual cosa contamina la puresa de llur pàtria...

Durant la dictadura van triar el dia que se suposa que Colom (mal traduït com a Colón) va “descobrir Amèrica”, però no se sabia encara que l’home, malgrat ser força bandarra, era nat en algun dels Països Catalans. Per representar la vocació de recuperar les antigues colònies, semblava adient una data que ajudés a canalitzar a favor de l’exmetròpoli l’amor i l’agraïment que, segons deien, unes més que d’altres, sentien per la “mare pàtria”. Tenien clar que, si alguns països no ho mostraven, era per culpa de governs malvats, com era el cas de Mèxic, que fins i tot es negava a reconèixer el de Franco. Però es manifestaven convençuts que la gent “bona i decent” seria feliç si Espanya els acollia novament...

És cert que en aquests països, fins i tot a Mèxic, no deixa d’haver-hi qui pensa així i fins i tot gasta diners per adquirir títols de noblesa, reals o inventats, i, cada 12 d’octubre, no hi falta un grupet que es presenta a les recepcions oficials lluint llurs penjolls la mar de cofois. Quan va esdevenir l’herència del franquisme en la figura del rei i es va començar a flairar que s’apropava el 12 d’octubre del 1992, és a dir, el cinquè centenari de l’arribada de Colom a una petita illa americana, es va pensar en una recuperació de la presència econòmica i cultural d’Espanya i van preparar-se les bateries.

La primera convocatòria va ser per aplegar deu anys abans comissions de tots els països hispanoamericans amb Espanya i Portugal per tal que es comencessin a preparar per celebrar amb gran entusiasme el cinquè centenari del descobriment d’Amèrica. En lletra més menuda, s’explicava que s’aprofitaria l’avinentesa per fer una mena de gran festa per agrair tantes coses bones que Espanya va llegar. Tot va anar de primera al començament, ja que Mèxic no va assistir a la primera reunió amb motiu del canvi de govern, poblada de representants de molts governs dictatorials i, per tant, espanyofílics: Xile, l’Argentina, el Paraguai, l’Uruguai, etc.

Però el que va quedar ben armat en aparença en la primera va trontollar molt fortament en la segona, amb la presència de la delegació mexicana, que no acceptava la idea d’un descobriment, com si a Amèrica no hi hagués hagut ja una riquíssima presència humana (malgrat que encara hi hagi algun carallot que digui que eren quatre indis)... També es plantejava ponderar les virtuts de la colonització espanyola, d’innegable existència però de molt dubtosos valors, entre d’altres, la més iniqua explotació humana. En la tercera reunió, a Buenos Aires, havent caigut moltes dictadures l’any anterior, i havent fet els mexicans una bona feina diplomàtica, la pretensió espanyola es va ensorrar. De tal manera, el “día de la hispanidad” queda en una situació força ridícula.

De fet, el 12 d’octubre hi ha països on se celebren coses diferents. A Guadalajara, per exemple, on visc, és el dia de la Mare de Déu de Zapopan, que, en circumstàncies normals, arriba a reunir més d’un milió de persones, i l’aniversari de la universitat que el 1925 va resultar de la Revolució Mexicana. Però a Ciutat de Mèxic, per cas, les estàtues de Colom s’han de protegir dels indigenistes entusiastes que es manifesten al crit de “Colón, al paredón”, i el Partit Verd Ecologista ha proposat que s’enderroquin totes... Per una banda, els espanyols celebraran la seva hispanidad, i a moltes comunitats indigenistes –que cada vegada són més– els diran el nom del porc per agrair tot el mal que asseguren que han fet.

A la memòria de Miguel León-Portilla