‘Only you’

“A vegades / t’estimo però no m’agrades” canten Els Amics de les Arts. Potser no és la seva cançó més rodona, però aquesta frase posa paraules a una idea alliberadora sobre l’amor: tots tenim les nostres cosetes, i no podem esperar de l’altre la perfecció (ni és just que l’esperin de tu). Un bon tret a la idea de l’amor romàntic que hem mamat a les pel·lícules, les cançons i els anuncis.

Ens han dit que hem de trobar la mitja taronja, aquella persona que està feta per a nosaltres, allò que els anglosaxons en diuen a match made in heaven, una unió feta al cel. Si ens l’han feta a mida deu ser ideal, oi? Quan la veiem, segur que la reconeixerem al moment, i, tot regalimant hormones per la ferida que ens haurà fet Cupido (cal que faci mal, enamorar-se?, es veu que una mica sí que cal), li podrem dedicar amb mirada ensucrada qualsevol cançó que contingui allò de I love you, I want you, I need you, que són gairebé totes. Perquè des de llavors la nostra vida no tindrà sentit sense aquella persona, que ens completarà. Quina felicitat que sentirem quan les nostres peces encaixin, quina alegria compartir la vida amb un home i tot el seu pack de proveïdor/ defensor/ electricista/ manyà/ amant insaciable/ pare amatent o l’equivalent a la dona (que fa massa mandra d’enumerar). Quina alegria criar el primer fill i, després, la parelleta, quin orgull posar-te bonica per a ell i que se n’adoni, quina vellesa més tendra que tindrem teixint peücs per als nets mentre ell arregla la cafetera al nostre costat! Estiguem tranquil·les, noies, que, com diu la ja tòpica frase esportivopolítica, quan l’amor s’encreui al nostre camí, mai més caminarem soles. No fos cas.

La realitat, estimades lectores i lectors de més de catorze anys, ja sabem que no és ben bé així. No només perquè no tots els homes són manetes ni totes les dones aspiren a dedicar la jubilació a fer mitja com si no fes dos-cents anys que es va inventar el teler mecànic. En aquest moment de la història totes tenim clar que les princeses dolces i fleumes i els prínceps guapots que les salven sense sortir mai del seu paper no són un model gaire realista ni desitjable. Però de veritat que ens hem desfet del tot d’aquesta idea de les relacions amoroses? És cert que recentment Disney –gran difusor de la idea de l’amor romàntic– ha introduït protagonistes amb perfils diferents en algunes pel·lícules, com ara dones lluitadores, alguna que no es casa (i no és ni bruixa ni fada), i aquest any fins i tot ha fet Out, un curtmetratge sobre una parella de nois gais. Però l’ideal de parella com a home i dona dependents l’un de l’altre i amb uns rols de gènere rígidament establerts que formen un tot inseparable per a tota la vida la tenim ben incrustada al fons del nostre ésser, i si no som capaços d’encaixar en aquest ideal impossible, ens podem sentir frustrats i fracassats.

A les pel·lícules la història acaba amb un petó, i s’estalvien explicar-nos com els va anar la vida quan Cupido va anar a fer punteria a un altre lloc. I aquí tenim la trampa: amb la llagrimeta d’emoció ens deixen suposar que tot va seguir de color de rosa que l’amor s’hi posa, i que van ser molt feliços i van menjar anissos. I que no només van estar enamorats per sempre, sinó que absolutament tot els va agradar l’un de l’altre i mai no es van discutir per qui faria la paella dominical de lluïment, qui demanaria hora al pediatre i qui salvaria a qui en cas que vinguessin uns dolents a atacar-los. I de fons va sonar per sempre l’enganxosa cançó de Barry White You’re the first, the last, my everything (o qualsevol altra, que això rai).

Per sort o per desgràcia, en les relacions sentimentals després del petó de cine sempre hi ha coses que no t’agraden de l’altre, què hi farem, que som humans i no pas taronges. Segur que si et deixen trobaràs a faltar aquella persona però tard o d’hora et refaràs, perquè ets una persona completa, no pas mitja. I sigui com sigui, enamorades o sense, a vegades volem caminar amb amics, amb amigues o, què carai, caminar soles (que sempre millor que mal acompanyades).