Keep calm
Fil per randa
Ara fa una setmana va morir Eddie van Halen, guitarrista holandès de la banda que va fundar amb el seu germà Alex i que, amb David Lee Roth, va triomfar en la dècada dels vuitanta i noranta. La seva mort, a part de tornar a fer sonar aquell èxit del 1984, Jump, ha servit per recordar una clàusula que el grup feia redactar en els contractes dels seus concerts. La clàusula Van Halen és la demostració de com fer que una excentricitat serveixi per mesurar la professionalitat. M’explico. Resulta que la logística dels concerts de la banda era enorme perquè l’espectacle que muntaven sobre l’escenari era excepcional, i tot, tot, havia d’estar controlat fins al mínim detall. No volien que fallés res. Quina manera tenien d’assegurar-se que l’empresa que els havia de fer el muntatge complís escrupolosament totes les passes que exigia el contracte? Posar-hi un article que semblava una ximpleria però que era la clau de volta per saber si s’havia fet la feina ben feta, de manera professional. Entre tots els punts de l’articulat, n’hi havia un que deia que hi havia d’haver un bol farcit de M&M’s, però no n’hi podia haver de color marró, de gust de cafè. Si la banda en trobava algun d’aquest color, podia arribar a cancel·lar el concert i la indemnització era per al grup, ja que l’empresa que els havia de muntar l’escenari no havia complert el contracte. Excentricitat d’estrelles? No! Responsabilitat d’artistes que volien fer de la cultura una activitat segura. I entendre que encara que hi hagi confiança, per molt llarg que pugui ser un contracte i per molt per la mà que es puguin tenir certes coses, la clàusula demostra que per fer la feina ben feta t’has de llegir els documents fil per randa.