Matar a qui et salva la vida

Un d’ells va morir sense rancúnia, al fossar de Santa Eulàlia, els peus descalços damunt la terra i cridant “Visca la República” i “Visca Catalunya”, aquesta matinada ha fet 80 anys; l’altre, el seu implacable acusador en un judici sumaríssim i sense garanties, va proferir lloes al Glorioso Movimiento Nacional. Són el president de la Generalitat Lluis Companys i Jover i el jurista castrense Enrique de Querol i de Duran, a qui la història va fer coincidir i la respectiva qualitat moral, divergir. Juliol de 1936: De Querol participa en l’aixecament facciós que a casa nostra fracassa i és empresonat al vaixell Uruguay, d’on Companys l’evacua cap a un port segur (episodi no tan conegut: des del govern es va facilitar la sortida d’entre 15.000 i 20.000 catalans de dretes en perill per la situació creada pel cop amb el qual molts d’ells combregaven). De Querol es posa a les ordres del Generalíssimo. Octubre de 1940: consell de guerra contra Companys, detingut per la Gestapo al seu exili de La Baule-les-Pins i lliurat a les autoritats espanyoles. De Querol actua com a fiscal i el qualifica d’extremista, separatista i autor de crims salvatges pels quals demana la pena capital, tal com ja estava, de fet, decidit, per a ell i per als més de 5.000 ajusticiats fins al 1945. No li va tremolar el pols condemnant a qui l’havia salvat. La pau de Franco s’alimentava d’aquests monstres i Lluís Companys reunia –i així es diu en el Memorial Democràtic– “tot allò que era considerat anatema per la dictadura: republicà, federalista, catalanista i en bona mesura també obrerista”.