El crit i la ficció

La passió per l’escriptura em va venir abans que la regla. De ben petita ja omplia pàgines d’un dietari amb la poca vida viscuda per una nena de quatre o cinc anys. Hi anotava sensacions, electricitats, visions i pensaments, i també hi dibuixava, de manera esquemàtica però acolorida, paraules grosses que escoltava a la tele: amor, mort, dolor. Un material que ara mateix seria carn de psicoterapeuta infantil. Perquè avui en dia tot necessita un nom, una etiqueta, una definició perversa que només serveix per ferir. Jo era una nena rareta, per dir-ho amb suavitat. M’adonava que seguia el ramat per passar inadvertida, sobretot a l’escola de noies uniformades. Un cop a casa, en la solitud de la meva habitació minúscula, el cap no parava de formular idees, diguem-ne, inapropiades. Eren càbales d’un cervell en formació; ho escrivia tot a raig en un dietari pensant-me que, abocant aquell deliri en un paper, les idees canviarien d’ubicació i em deixarien una mica en pau. La meva habitació em generava ansietat, m’alterava la percepció de les coses. M’hi estava molta estona, allà tancada. Em devia agradar jugar amb els límits de les emocions i cridar per dins. A fora actuava com una nena taciturna que s’espantava per tot. D’adolescent, la meva excentricitat es va eixamplar. A casa no em deixaven anar enlloc després de les nou del vespre. Patien. Els divendres, així que sortia de l’escola, la mare ja ho tenia tot preparat per marxar a la caseta de la muntanya. Em vaig crear un món particular, fet de llibres, dietaris, dibuixos, natura i escriptura compulsiva. En aquelles llibretes que acumulava abans que em compressin la primera màquina d’escriure elèctrica inventava mons que m’hauria agradat viure i que després, anys a venir, he viscut sota la meva exclusiva responsabilitat.