La tristesa de la joia

Sempre sortim del teatre amb l’afany d’haver entès el que hem vist, d’haver copsat l’essència de l’espectacle. En fem lectures possibles, valoracions, anàlisis. Encara que sigui complicat, tortuós, inefable, inconnex o fosc, sempre procurem haver-ne extret una lliçó, un missatge potser, si més no una certa il·luminació. Hi ha pocs espectacles que et deixin estabornit, en estat de xoc, sense saber com reaccionar, sense capacitat de definir-los, d’encarar la vida després d’haver-los vist. La gioia, de Pippo Delbono, que es va representar fa uns dies a Temporada Alta, és un d’aquests espectacles. Qualsevol acostament racional a aquesta “història senzilla i essencial” és una pretensió vana, un esforç inútil. Hi ha pèrdues, hi ha tristesa, una tristesa tan profunda, tan densa, que és impossible de deixar estar. Hi ha fulles seques i un esclat floral, lent i rítmic, hi ha vaixells de paper, hi ha cançons que ja mai no podrem tornar a taral·lejar (“Che fretta c’era, maledetta primavera?”) sense pensar en els gestos de Gianluca, el noi amb síndrome de Down que omple l’escenari amb una desolació circense, patètica: de pathos, patiment i emoció desvetllada. I, és clar, en l’espectacle “que camina a través del dolor”, hi ha l’espai engendrat per una joia evanescent que necessita un pacte, una alenada compartida, perquè un moment o un altre tornarà. ¿Segur?

“Siamo contenti, siamo contenti...” és la lletania final, somorta, feble, que la veu cansada i profunda de Delbono pronuncia com una oració, un desig o un prec. O una mentida. Em penso que mai no havia sortit tan abatut d’un teatre, tan indefens.