Les terrasses o el camí del mig

Recordo com, tot just acabats els tres mesos de confinament, els carrers, que abans anaven plens a vessar de runners, van recuperar una certa normalitat i van quedar estrictament amb els esportistes i els aficionats de debò. Va ser d’un dia per l’altre. I arran de l’obertura de les terrasses de bars i restaurants. Quina alegria! Bona part de la gent que passejava i corria ho feia com a substitutiu de fer el toc amb els amics, que és el gran esport nacional després del futbol (de seguir-lo per la televisió, vull dir). Se’ns torna a obrir un escenari semblant al d’abans de l’estiu, però amb la diferència que el temps de tardor, als vespres, no sempre convida a sortir. Venen vetllades de sofà amb una beguda reconfortant entre mans, els dispositius mòbils ben a prop i diversos llibres a una distància curta però segura. Com a clients de bars i restaurants, abstenir-nos d’anar-hi un temps és un disgust assumible. Però per als propietaris i treballadors d’aquests negocis, cada dia de persianes baixades és una jornada sense jornal i molta angoixa. Ahir les seves cares, que a còpia de cafès i canyes hem arribat a conèixer bé, eren llargues. Potser entre la decisió de portes obertes o portes tancades hi havia el camí del mig: el d’usar les terrasses com a baló d’oxigen. El sector pateix d’una important falta d’aire.