Hibernació cultural

“El pitjor encara ha d’arribar”, em deia aquesta setmana una galerista barcelonina força satisfeta de les mesures de xoc que han anat aprovant les administracions durant aquests ja set mesos de pandèmia però molt preocupada per un demà que ja és ara i que comença a tenir l’aspecte de precipici profund i fosc. El sector artístic, el cultural en general, s’ensuma que es replicaran les males pràctiques de la crisi del 2008. És a dir, retallades salvatges. En un comunicat, de títol Contra la hibernació , la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC) alerta dels primers indicis premonitoris d’aquesta reculada: preocupats per la seva pròpia supervivència, museus i centres d’art han reduït programacions. La PAAC fa un seguit de propostes per frenar el desmantellament de l’activitat artística. Per exemple, la creació d’un gabinet de crisi en què els representants de la comunitat de les arts visuals tinguin veu i vot en la presa de decisions. També demana un ús dels espais de les institucions compartit i solidari amb les necessitats dels artistes. Que l’Institut Ramon Llull no convoqui el pavelló català de la Biennal de Venècia i els diners es destinin a suturar el ferit teixit artístic. I una de calaix: que el Conca recuperi les seves competències per revertir les polítiques culturals de vol gallinaci.