Respecte, diàleg, resposta

Una recent enquesta publicada per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) determina que no hi ha fractura social a Catalunya malgrat l’encès debat territorial que polítics i mitjans de comunicació s’han dedicat a esprémer diàriament. La mostra, realitzada a 2.100 persones, reconeix, perquè és evident, certa polarització emocional de la ciutadania quan es fa referència a la identitat, però que queda molt lluny de l’escenari dantesc i interessat on milers de famílies catalanes s’havien llançat els plats pel cap i havien trencat les relacions per culpa de l’independentisme més malèfic. Recordem, sense anar gaire lluny, els reportatges sobre pares i fills que no es parlaven, parelles que s’havien distanciat i cunyats que no podien compartir taula per Nadal per por de convertir la festa en una batalla campal. Doncs amb dades a la mà tots aquells articles s’han convertit en anècdota, en cas puntual, en una simple mostra excepcional que res té a veure amb la normalitat.

L’ENQUESTA, A MÉS, SORPRÈN perquè constata que el nivell de convivència a Catalunya continua sent bo, amb una mitjana de 7,1 punts en una escala de 10, i que el grau de confiança entre la ciutadania és fins i tot més alt que el que hi ha en el conjunt d’Espanya i, atents, en la resta d’Europa. A més, en relació amb les emocions que sent la població cap a aquelles persones que pensen diferent, la més compartida és el respecte. Sí, respecte, que vol dir que malgrat no estar d’acord amb determinades maneres de fer, els independentistes no cultiven la revenja a foc lent i ens cruspim constitucionalistes per esmorzar malgrat els esforços que determinats sectors fan per pintar-nos com dimonis amb cua. Sectors que també l’enquesta focalitza en dos de molt concrets: la política i els mitjans de comunicació.

HE DE RECONÈIXER QUE M’EMOCIONA veure que, en aquest sentit, es trenquen els tòpics sobre com som d’influenciables i manipulables com a societat i que amb un discurs fàcil i atractiu, en el cas dels polítics, o amb la manipulació barroera d’algunes informacions, en el cas dels mitjans, se’ns pot fer combregar amb rodes de molí. Potser la tan aclamada desafecció política o la pèrdua de credibilitat de certa premsa sigui la resposta de la ciutadania a la mentida constant i a la tergiversació. La gent, potser no tota, però cada cop més, vincula política a engany i assenyala els polítics com a responsables del clima de crispació i enfrontament que volen reflectir en la societat. Que sí, que això de l’insult quan és televisat i té les administracions com a escenari cotitza a l’alça, que quan els discursos es transformen en armes llancívoles amb l’únic objectiu de desprestigiar l’adversari acumulen piulades i que les picabaralles pels passadissos del Congrés i el Parlament són més sucoses per als periodistes. Sí, però també cansa, i aquest cansament és signe de maduresa de qui rep el missatge.

UN ALTRE DELS CONCEPTES recollits en l’enquesta és que quan es parla de percepció d’agressió, aquesta augmenta en espais de relació no directes. És a dir, a les xarxes socials, on l’anonimat és el pa de cada dia, i també hi ha un percentatge significatiu d’enquestats que s’han sentit agredits per les institucions. Si volien un nou exemple del distanciament entre política i ciutadania, aquí el tenim. La cirereta del pastís correspon a les preferències de la població per superar el conflicte territorial. Endevinen quin és? El diàleg. Sí, el diàleg, però no pas l’estèril que només es defensa de paraula, a cop de titulars i quan s’apropen les eleccions. Parlem d’un diàleg efectiu, d’igual a igual, amb capacitat negociadora i que doni resultats. On les dues posicions no amaguin cartes sota la màniga, on es pugui parlar de tot i debatre sense límits, amb persones de mentalitat empàtica i no marcades per una ideologia excloent. On es pensi en l’interès general, en el millor futur per al país i no a mantenir un estatus peti qui peti fruit d’un règim que ja va caducar fa trenta anys.

SEGUR QUE NO ÉS FÀCIL. Ja hi compto, però no és menys segur que a mi ja no em valen les excuses. Des de l’ICIP proposen implicació de la societat civil i aplicar la fórmula de la CuRA: curiositat per les opinions diferents, respecte a les persones que pensen diferent, i autocrítica, perquè ningú no té la veritat absoluta. Discrepo: aquest enunciat sí que és una veritat absoluta.