Les xifres i el 50%

Que l’economia va fatal i que l’aturada de la pandèmia i l’absència de turistes han estat motius per empitjorar-la encara més és una evidència. Però no cal carregar ara tots els neulers al virus, per bé que, en el seu tractament i evolució, Espanya ostenta alguns rècords bastant vergonyosos en l’àmbit mundial. El deute de l’Estat, segons l’estadística del Banc d’Espanya, ha estat pujant des del 2008, des dels poc menys de 400.000 milions fins als gairebé 1.300.000 milions del mes de juliol passat; aviat cada habitant de l’estat deurà 30.000 euros!

L’FMI, per la seva banda, creu que la caiguda de gairebé un 13% del PIB serà la pitjor de la UE i una de les pitjors del món; amb l’excepció d’alguns anys, els creixements han estat més aviat esquifits. I, segons l’FMI, l’atur, amb el doble de la mitjana europea, només es veurà superat pel grec; com si aquest no fos un mal endèmic de l’economia espanyola, per més promeses que facin els governs socialistes! De fet, ni la Hispanitat a Madrid ha pogut superar el nivell de la tragicomèdia... Sort han tingut del Nadal a París!

Mentrestant, per als polítics i tertulians sembla que tot depengui de superar un 50% en les eleccions. Si encara no s’han adonat que aquesta dada és del tot inútil, deu ser perquè els interessa que res no canviï. Si surt un 51%, en demanaran un 55%; si és un 60%, n’exigiran un 75%. Si Espanya mai no ha complert els pactes i els acords amb Catalunya, per què hauria de respectar un tema no pactat per més evident que sigui? I quin interès pot tenir a perdre la mamella que pot alleujar un deute desorbitat? Romandre en un estat en fallida i corcat per dins per elements i estructures franquistes que fa més de 80 anys que perduren és l’alternativa per als fills i nets dels habitants d’aquest país. Ah! I, als morts, l’economia tant els fot!