Debilitats de la Unió Europea
La gestió de la pandèmia de la Covid-19 ens tornar a mostrar les debilitats de la Unió Europea quan ha d’afrontar una crisi. La que ara ens turmenta és de dimensió planetària, d’una gravetat extrema i absolutament desconeguda i, per tant, molt difícil d’abordar. Ningú no ho posa en dubte. Ara bé, precisament per això caldria esperar una major coordinació entre els estats membres a l’hora de prendre mesures. I, especialment, ara que les dades epidemiològiques adverteixen que estem a tocar de la temuda segona onada de transmissió del virus, llargament anunciada per la tardor. Malgrat que hi ha diferències d’afectació notables segons els països –la República Txeca, Bèlgica, els Països Baixos, França i Espanya són els que estan pitjor–, la situació s’agreuja en el conjunt d’Europa. En mig any s’ha passat de 2,3 milions de casos diagnosticats a 4,3 milions, un augment del 87%.
Davant d’aquest augment progressiu de les infeccions, la Comissió Europea, és a dir, el govern de la institució, el poder executiu, es limita a advertir que la situació és greu i a comminar els estats que actuïn amb celeritat. Té raó l’eurocomissària de Salut, Stella Kyriakides, quan diu que tothom ha de fer el que sigui necessari per evitar els efectes sanitaris, socials i econòmics devastadors que provocaria un confinament generalitzat. L’encerta en el diagnòstic, perquè les xifres l’avalen, però no n’hi ha prou. La urgència que proclama la comissària es contradiu amb la lentitud amb què prenen decisions, quan les prenen. Tant pel que fa la crisi sanitària, com a la social i econòmica, com ja s’apunta en les negociacions i els problemes que s’albiren per executar el gran pla de recuperació europea, dotat amb un fons de 750.000 milions d’euros. La descoordinació, la lentitud, l’excés de burocràcia i la submissió de l’interès de la ciutadania europea als interessos de cadascun dels estats membres són debilitats que torna a mostrar la Unió Europea en un moment en què hauria de mostrar les seves fortaleses.