Amor a mitges

Un amic de l’escriptora Anaïs Nin li deia que ella no es mereixia un amor a mitges, referint-se a Henry Miller i a la seva intermitència emocional cap a ella. La Nin, infal·lible en la seva felicitat, li responia que l’amor a mitges d’en Henry li valia més que els amors sencers de mil homes. Els amors a mitges sacsegen el doble que els altres. I ho fan perquè gasten tres ingredients que els fan superiors: el misteri, la irregularitat i la contradicció. Els inconformistes no volem un amor d’aquells que es deixen les sabatilles a la mateixa rajola cada nit. No ens motiven els amors previsibles, d’escudella compartida i excursió al supermercat els dissabtes a la tarda. Preferim el poema d’Estellés, el de l’amor huracanat, el que reclama anar a rebolcons entre besos i arraps. Però compte. Aquests amors a mitges no s’han de confondre mai amb les relacions tòxiques que col·leccionen els addictes a l’amor romàntic, estúpid i pueril. Gentussa per a qui estimar és patir. Els que busquen el suplici d’una manera grotesca, com si l’autodestrucció i la dèria fessin part de l’essència de l’enamorament. Gent amb poca creativitat que necessita cridar l’atenció. No. Els amors a mitges es guien per un sol lema: estimar és alliberar. Un amor passió no ofega com el rutinari. Genera dubtes i fa escriure llibres, això sí, però alhora et regala la calma de no saber-te la crossa de ningú, la falsa mitja taronja de ningú, la possessió de ningú. L’amor a mitges tampoc no té res a veure amb la merda del poliamor. No embafa, dona ales i deixa que corri l’aire. No et truca per saber si ja has arribat a casa ni t’escorcolla el mòbil mentre ets a la dutxa. Més aviat és aquella mena d’amor que et regala una llenca de parmesà embolicada amb un full del New York Times.