Opinió

Tribuna

Fer política des dels tribunals

L’Audiencia Nacional ha absolt el major Josep Lluís Trapero i la cúpula dels Mossos (la intendent Teresa Lapana, l’exdirector dels Mossos Pere Soler i l’exsecretari general d’Interior Cèsar Puig) dels delictes de rebel·lió i sedició. La sentència coincideix amb el primer aniversari de la del Tribunal Suprem contra els líders de l’1 d’octubre, als quals va condemnar a cent anys de presó. És la primera vegada que una instància judicial espanyola contradiu el relat de la violència que va donar per bo el TS i posa en qüestió els atestats del tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena (l’ínclit Tácito a Twitter, que bramava amb desmesura contra l’independentisme de nit, mentre que de dia era el cap de la unitat de la policia judicial del cos a Catalunya). Aquests documents van servir al jutge Pablo Llarena per iniciar la instrucció i ordenar presó provisional, per exemple, mentre se’ls investigava per rebel·lió. Recordem que, en un acte de prospecció contra futuribles delictes, Baena va començar a investigar l’independentisme abans que la fiscalia obrís diligències, que feina feta no té destorb.

Aquesta mateixa setmana, sobre el mateix tema i en una línia substancialment diferent, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat per desobediència els membres independentistes de la mesa del Parlament de l’octubre del 2017, que van permetre debatre i votar les dites lleis de desconnexió. Lluís Coromines, Lluís Guinó, Anna Simó i Ramona Barrufet han estat condemnats a un any i vuit mesos d’inhabilitació. Pels mateixos fets, el Tribunal Suprem va dictar una pena d’onze anys i 6 mesos de presó i els mateixos d’inhabilitació per a la presidenta del Parlament Carme Forcadell. Com s’entén que, pels mateixos fets i llei en mà, un jutjat pugui dictar sentències tan radicalment oposades?

El Tribunal Suprem ha ratificat la prohibició d’utilitzar exclusivament el català en les comunicacions de la Generalitat Valenciana amb la Generalitat de Catalunya i el govern de les Illes Balears. La sentència ratifica la del mes de juny passat i avala una sentència anterior del Tribunal Superior de Justícia Valencià, que deia de fet que el govern del País Valencià no tenia competències per decidir amb quina llengua es comunica amb altres comunitats (encara que siguin del mateix àmbit lingüístic) i que aquesta competència és només de l’Estat, segons es recull en la llei de procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPAC). Com pot ser que pugui fer més per la no normalització lingüística del valencià un tribunal, ajustant-se a la lectura restrictiva de la llei, que un fovern democràticament escollit?

El Tribunal Superior de Justícia de Madrid va tombar a principis d’octubre les restriccions que el Ministeri de Sanitat va imposar a la comunitat de Madrid, com per exemple el confinament perimetral de la capital i de nou ciutats més, adduint que les mesures són contràries als drets fonamentals. Però no ha estat l’únic. Al juliol, la jutgessa de guàrdia de Lleida, a instàncies de la fiscalia, va revocar l’ordre de la Generalitat per al confinament de la capital i set municipis més del Segrià al·legant que feia servir arguments propis de l’estat d’alarma, una competència que només pot aplicar el govern de l’Estat. Quina mena de sentit comú, si no respon a la vanitat, fa obrar una jutgessa amb prelació de l’articulat d’una llei que a la immediatesa i la urgència que requereixen les actuacions en un context de pandèmia i alerta sanitària? Han de ser els jutges els garants del combat contra la Covid-19?

D’un temps ençà ens hem avesat a veure com jutges i fiscals empren la llei en defensa a ultrança del seu marc ideològic. Ho van fer en la sentència del procés. Ho han fet amb els escrits per recórrer contra el 100.2 i el tercer grau. I ho il·lustra també el vot particular de la jutgessa conservadora i presidenta de l’Audiencia Nacional, Concepción Espejel, que en un escrit de 500 pàgines argüeix que es castigui la cúpula d’Interior amb el delicte de sedició i una pena de deu anys. Aquesta contradicció denota la visió de la judicatura més conservadora, que entén el dret i les institucions de l’Estat com una palanca per garantir una determinada ideologia. És un constitucionalisme militant i acrític. És aquella declaració d’intencions que ja va fer Carlos Lesmes, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, quan el novembre de l’any passat, davant dels reis, en un lliurament de premis de l’Observatori contra la Violència Domèstica, va fer una crida a la corona i a les institucions de l’Estat a defensar la unitat d’Espanya. I, tot i que ni tan sols la Constitució prevegi que la dissidència sigui inconstitucional, hi ha temes amb els quals val més no jugar-hi. O aguantar-ne les conseqüències.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia