Una Girona de novel·la

Fa uns anys em va trucar l’Assumpció Cantalozella. Des del moment que es jubilà de professora no parava: llibres i més llibres, xerrades, política. És admirable el seu delit, la seva empenta. Entre dos llibres, L’amor secret del rei Jaume, que ja havia sortit, i El confident dels reis que estava acabant, tenia al cap una novel·la que retratés la societat gironina. La veritable, amagada, potent, inexpugnable i decisiva xarxa social de la ciutat. Com que ella no és de Girona va pensar que jo, que en soc i me’n sento de cor, la podia ajudar. Creia en la possibilitat de fer un llibre a quatre mans. “Tu coneixes tothom”, em deia.

S’equivocava de mig a mig. La Girona que conec és només la crosta cremada de la pedra monumental, el resclosit pudent de la repressió postbèl·lica, la por enganxada als abrics dels vençuts, l’anar tirant dels botiguers que esperen els pagesos del dissabte, el caminar solemne dels canonges que desfilen a toc de campana a mitja tarda, les files inacabables de seminaristes espantats que van a jugar a l’altra banda del Ter, les parelles que s’esmunyen entre els arbres de la Devesa quan es comença a fer fosc, l’escrivent encorbat delerós d’arribar a temps a la segona feina, la negror de les dones que s’encaren al matí gelat per fer el primer torn de la Grober... M’explico? La meva Girona és la dels que no interessa a ningú, la que existeix al padró municipal, la dels que feien cua per uns grams de sucre quan hi havia racionament. No, no és aquesta la Girona que necessitava l’amiga escriptora.

Ella volia grans famílies, gent de pes, gent que mana, que ha manat i manarà sempre. Els especuladors del sòl, els constructors, els que prenen decisions des de l’Ajuntament o des de la Diputació o des de despatxos amics que mouen fils de casaments i d’aliances. Ells protagonitzarien, ben segur, una novel·la extraordinària que tindria molts lectors i que es vendria com l’aigua, aquí i fora d’aquí, si destapés l’entrellat de la política ciutadana de postguerra. Li desitjo molta sort, a l’amiga escriptora. Que trobi algú ben informat que li desveli els secrets –massa sovint sòrdids o macabres, potser criminals, sempre amagats– que enriquirien les pàgines del seu llibre. Si és així i m’ho demana, miraré d’ajudar-la a pintar el decorat urbà de la seva història. En tot cas penso que allò que podríem anomenar classes dirigents de la ciutat van ser també víctimes del desastre franquista i van viure el seu petit protagonisme aclaparats per la mateixa misèria col·lectiva.

Tot això li deia a l’amiga novel·lista. Ho va entendre. Ella havia treballat una etapa gironina de la lluita clandestina a les darreries del franquisme, que va plasmar a La ciutat. I recordava les trobades discretes dels grans noms gironins, amb el rosari de des entre els cognoms, dringant com campanetes de glòria en els brindis enjoiats i els rotets discrets de caviar iranià, que ves a saber qui pagava. Més pretensions que calé, val a dir. Només es tenen els que no es gasten. Però s’ha de ser on s’ha de ser, perquè són qui són.

L’escriptora em recorda els pares dels alumnes del Montessori, que no lluïen pas títols ni faramalla de noblesa. Això sí, els vestits exclusius ben tallats i ben portats, els rellotges d’or sense ostentació pels canells elegants, la caravana de vehicles luxosament discrets aparcada a la porta, els aires de saber manar planant en l’aire sagrat de les aules. Gent que no es veuen, que no es troben al teatre, ni als actes culturals, ni a les manifestacions, ni al mercat, és clar. Aquesta gent, em diu la Cantalozella, també són de Girona. I deu tenir raó. Sí, són Girones diverses, contradictòries, potser complementàries. Que han coincidit en el temps com nines russes, encaixades sense pràcticament tocar-se. O podem pensar en Girones successives, esteses en la llarguíssima postguerra fins a esclatar en la primavera de la democràcia. De la negra, tètrica, resclosida i pudenta Girona dels quarantes i cinquantes a l’enlluernadora Girona de la llibertat de finals de segle XX.

La novel·la que pensava la Cantalozella està per fer. Gosarà posar-s’hi?