Una gota en el mar dels ERTO

Que una persona tardi sis mesos a cobrar una prestació per desocupació en plena pandèmia no és admissible, per molta saturació que tinguin els organismes que s’hi dediquen. La gestió de la Covid-19 ha estat nefasta en molts aspectes, però en el pagament de les prestacions per desocupació s’han endut la palma. També han errat en la direcció contrària, i hi ha treballadors que encara cobren (o han cobrat) la prestació malgrat que fa mesos que es van tornar a reincorporar a la feina. Un malbaratament de recursos flagrant.

A Càritas Diocesana de Barcelona m’expliquen el cas d’una dona de 44 anys, amb fills a càrrec, que treballava en una botiga de roba i va ser inclosa a l’abril en un expedient temporal. Després de gairebé un any de no necessitar ajuda de l’entitat, hi torna a recórrer perquè ni cobra abril, ni cobra maig ni tampoc juny. Finalment, al juny l’empresa entra en concurs de creditors i l’acomiaden. Ara, ja a l’atur, espera que li paguin la prestació pels mesos que li corresponen i rep de Càritas ajuda amb l’alimentació. Malgrat que aquest cas, en les estadístiques, consti com una gota d’un comptagotes, el fet és que inclou tota una realitat personal i familiar complexa de gestionar quan no entra cap ingrés i tot són despeses.