Ja hi tornem a ser

Probablement parlar de coronavirus quan, per sort, directament no has tingut ni la infecció ni la mort de cap ésser estimat dona una perspectiva diferent de les persones que, per desgràcia, ho han hagut de patir. Ni es tracta de teories negacionistes ni d’exagerar les coses. Però fa just mig any la situació era dolenta. Ja feia unes quantes setmanes que estàvem tots tancats a casa, amb els hospitals superats, les escoles tancades i una activitat econòmica molt tocada. Segons les dades dels contagis, la incidència de la malaltia torna a situar-nos a principis de març, la prèvia a tot el que vindria després. I això obre una perspectiva que de galdosa no en té res. L’experiència de la primavera ha d’haver servit per a alguna cosa. Per aprendre, per preparar les coses, per no haver d’improvisar. I segurament en molts aspectes ha estat així. Però de dèficits n’hi continua havent, per exemple amb la manca de personal sanitari preparat per absorbir el que s’acosta.

Ara es planteja el toc de queda. Una mesura a mig camí entre la lliure circulació i el confinament. Però l’efectivitat de tot plegat quina serà? Sense ser cap entès, i amb tot el respecte pels que de veritat hi entenen, limitar la mobilitat a les nits en una època hivernal en què poca gent corre pel carrer no sembla, a priori, suficient. L’alternativa quina és? El confinament domiciliari altre cop? Potser no tots hem perdut éssers estimats, però tots coneixem familiars, amics i coneguts que no saben com fer-ho per tirar endavant perquè el negoci ha naufragat pel primer confinament. Els que han pogut capejar la tempesta han quedat tocats i un segon confinament els acabarà d’enfonsar.

I és en aquest moment en què el primer debat es torna a posar sobre la taula: van abans les persones o l’economia? Doncs el primer és que tothom faci cas del que li diuen que ha de fer. Que es compleixin els protocols, que aquests siguin clars i no variables en funció de la setmana. Que la ciutadania col·labori i que la responsabilitat sigui en primera persona. Potser aquesta és l’única manera de minimitzar el virus per no haver de debatre què ha de ser primer.