L’ànim

Un bon amic psicòleg em comenta que hi ha gent que està més connectada als bioritmes de la Terra que d’altres. Singularment, els vincles orgànics amb la natura de les dones són més ferms que els masculins. És sabut que la renovació vital de la primavera fa florir l’ànim general, obre horitzons d’esperança i aporta alegria. Avui, com cada any, els colors tardorals del paisatge ens menen dramàticament cap a la mort del cicle natural. Aquesta tardor, el dramatisme el condueix el coronavirus. I l’intensifiquen les inevitables mesures per intentar contenir-ne la voracitat criminal. El canvi d’hora ens submergeix prematurament en la foscor i, entre tanta mesura per superar la pandèmia, enguany podrien haver considerat no endarrerir el rellotge. Segurament contribuirà al fet que la gent no surti tant de casa abans de les deu de la nit, però també enfonsa encara més l’ànim de moltes. I mirin, darrerament ja són una legió els qui els costa dormir bé.

Tradicionalment, la foscor tardoral va al pas del que serà el repòs hivernal de conreus, animals i plantes, aturats per acumular forces. Però que es faci fosc a les cinc de la tarda no té el mateix impacte psicològic a les il·luminades i bullicioses ciutats que al món rural. El confinament de l’ànim fa dies que va començar amb el tancament de l’únic cafè. Per a molts, els “grups bombolla” no són ni grups. Són solitud, envellida, enmig de la ventada. La llum primaveral i l’horitzó d’un estiu durant el qual la pandèmia retrocediria va ajudar a la superació, col·lectiva, del primer confinament. Florien la solidaritat i la creativitat, que temperaven les angoixes. Ara estem cansats, desanimats, sense perspectives. No serveixen quatre frases casernàries sobre la “moral de victòria”. Al costat dels infectòlegs, calen mesures empàtiques en les quals es notin les veus dels psicòlegs. La salut mental és també fonamental per sortir-ne, d’aquesta guerra.