Comencem el llarg hivern del 21

Un amic envia consells per sobreviure mentalment a la segona onada sense horitzó i un altre s’emociona amb el vídeo de comiat de Pepe Múgica: “Ser senador significa anar amunt i avall i parlar amb la gent; el partit no es juga als despatxos.” (Tampoc el periodisme a les pantalles). En aquest diari, una companya titula que qualsevol dia pot no sortir el sol, un lector comenta que el sol sortirà però tal vegada nosaltres no hi serem, i el net de l’àvia Neus aplaudeix els sis mesos (dir les coses clares alarma menys). Ja hem entrat en el llarg hivern del 21 que farà història i del qual ens animen –ens hem d’animar– a sortir-ne junts però de veritat, amb la força que dona el que donem –compromís, responsabilitat, empara– i que ens sosté quan la vida ensenya la cara lletja. Per això aquest article navega avui al costat de qui em commou i em fa riure; del profe a qui tornaré a escriure llargues cartes; dels oncles que han omplert de bon humor els últims dies dels pares; de les persones que sempre hi són –una a una, en col·lectiu– i en són un munt en la solidaritat, la valentia, la defensa de drets, en els afectes que duren, al carrer i a casa i contra tota distància; també de les que han marxat del camí, no del record; i de qui ens llegeix amb ull crític. Són temps de tenir cura els uns dels altres i sobretot de conjurar la solitud dels més grans i –ara ens tornem a regalar un múgica– de “cultivar la passió i mai l’odi sabent que els homes passen i les dones també però les causes queden i es transformen perquè l’únic que és permanent és el canvi”.