Tribuna
Per a mi la mort és una graduació
“No crec que la vida sigui una meditació sobre la mort, però a mesura que passen els anys la mort està més present, i el tram de futur cada cop més petit... i amb la por neixen les inquietuds: com viure bé, com ser més conscient, com aprofitar veritablement la vida, com fer-la digna i una mica única
Aquesta frase és d’Elisabeth Kübler-Ross, autora que vaig llegir al saber que Marçal l’havia llegida. I ara un títol imprescindible, El senyal de la pèrdua (Empúries, 2014), escrit per la poeta abans d’arribar als 50, un llibre que respon a una pregunta fonamental: com viure quan saps que la vida s’acaba? Ella va triar escriure, escriure fins al darrer moment. També ho va triar Teresa Pàmies. Potser en això sabem quan algú és un escriptor “de veritat”, quan de manera conscient i inapel·lable tria seguir sent allò que més l’identifica. Però sé que això de “veritat” és una mica estúpid, de veritat potser no som mai res de tot excepte a l’hora de morir-nos.
Hi ha qui té l’absoluta certesa que deixem el cos i alguna cosa continua, i amb aquesta esperança val més no llegir Unamuno. Que bé tenir el coratge de dir en l’últim moment “farem de la mort darrera gran aventura!”. O viure com deia Yourcenar com si haguessis de viure un dia més o cent anys més. Que bé poder dir jo vaig morir sent aquella que volia ser, o aquella en camí de ser com volia ser...
Recordo sempre allò que m’explica Mercè Otero Vidal, d’uns nens jugant a bitllar, que un li diu a l’altre: si sabessis que d’aquí una estoneta et moriries, què faries? I ell contesta “carambola”. Potser amb aquesta idea de la carambola ha fet coses valuosíssimes, com les classes com a forma de militància política a la classe treballadora o les seves traduccions i estudis de Marçal, Duoda, Christine de Pizan, Marie de Gournay, Gilles Ménage i tantes altres.
També hi ha la mort eludida, la mort buscada, la mort ignorada, sigui com sigui sempre és allà, esperant-nos. No crec que la vida sigui una meditació sobre la mort, però a mesura que passen els anys la mort està més present, i el tram de futur cada cop més petit... i amb la por neixen les inquietuds: com viure bé, com ser més conscient, com aprofitar veritablement la vida, com fer-la digna i una mica única. Tenir present aquell títol del llibre, l’oblit que serem, saber-nos futura sorra del mar, trosset de terra, una mica de res. I no hi ha una única resposta bona però n’hi ha moltes de dolentes. Sé que per voler viure tan bé una pot perdre la vida.
Recordo ara paraules sàvies...
- Les de Lluís Llach explicant la conformitat i fins i tot la bellesa d’observar com les facultats que se’n van, del deixar marxar... la bellesa de la vellesa.
- Una Teresa Pàmies que parla de la vellesa quan no sap encara el que és fer-ne 90 i haver de deixar tot el que s’estima. La vellesa no és la maduresa.
- Una Simone de Beauvoir que abomina de la decadència de fer-se vella..., la putada de la vellesa invalidant.
- Iñaki Gabilondo explicant que accepta les regles del joc, que la vida s’acaba i que li ha agradat viure-la, i que s’emporta coses per les quals ha valgut la pena viure com la natura i la bona cuina.
I no ens oblidem de l’última vellesa, la vellesa de temps, la vellesa forta, la vellesa del vell que fa temps que és vell, del vell agònic. Anem fent proves, i ens hi anem col·locant, i recol·locant, i enfrontant de manera diferent, de vegades amb conformitat, d’altres amb rebel·lia..., però mai hi ha un encaix perfecte...
És molt difícil acostumar-nos al fet d’haver-nos de morir, bàsicament perquè és una experiència radical, única, irreversible i inevitable. I és una experiència incomparable a cap altre. Però com deia Snoopy, “un dia morirem, però tots els altres, no”. I ara, amb la Covid hem de redefinir com volem viure. I en això estic, pensant com viure dins una pandèmia que cada cop veig més clar que no és cosa de quatre dies.
