Tribuna
L’enfocament
Algunes veus acreditades –de periodistes, de personal sanitari i d’agents econòmics i culturals– alerten del perill que la lluita contra la pandèmia serveixi d’excusa als governs per esquivar les seves responsabilitats i per justificar la manca de respostes a la gent que queda desemparada per les mesures que s’estan aplicant. Aquí, es neguen ajudes a sectors ara penalitzats, tot i haver fet les coses bé. I és que vam passar de la fase zero a la tres en pocs dies, del confinament al gairebé campi qui pugui. Vist com va tot, no sembla que les mesures de penalització s’apliquin amb rigor per als qui no compleixen les normes de seguretat i ja no diguem per als qui, en teoria, haurien de donar exemple i són, en canvi, motiu d’escàndol (vegeu, si no, la festa de los leones que fa ben poc va ser oficiada per les elits de l’Estat i promoguda pel diari El Español).
Llegeixo paraules gruixudes en un article publicat al diari digital francès Mediapart del filòsof Paul B. Preciado, que afirma que la Covid-19 és per al neoliberalisme autoritari i digital de l’era Facebook Trump allò que la sida va ser per al neoliberalisme de l’era British Petrol Thatcher. Potser és exagerat, però de fons sona una música amb tocs de pensament únic. I no pot ser que els governs eludeixin responsabilitats (conec un petit empresari a qui Hisenda encara deu 20.000 euros de l’IVA del 2018!). “Al final, haurem de pensar que alguns utilitzen les actuacions d’emergència per justificar un estat de privació de llibertat, de generalització de la precarietat i de control social sobre la població. M’agrada infondre esperança, però hi ha una idea inicial que no puc compartir: la de pensar que som persones absolutament vulnerables, atrapades en una espècie de dissolució col·lectiva, que no som conscients de res.”
Davant d’aquesta idea em revolto. Puc entendre que els qui ens governen hagin anat a les palpentes de bon principi, però ara caldria seguir una planificació clara que ens faci entendre què és el millor que podem fer pel bé propi i pel comú. Crec que l’ús repetit dels estats d’alarma sense un debat públic aprofundit no es pot justificar. A més, està afectant l’economia de moltíssima gent que ha de seguir pagant impostos i, en conseqüència, veu afectada la seva qualitat de vida. Ens alerten contínuament, però no ens expliquem com podem reforçar el nostre sistema immunitari i cuidar la nostra salut mental.
Les notícies semblen espais de necrològiques dignes de novel·la distòpica, per on davallen xifres de morts i d’infectats. Tot el que sentim inocula por. Per què ha desaparegut la pedagogia en totes les informacions i s’ha instaurat un discurs sobre un món en fase apocalíptica que recorda el que va prefigurar Orwell a 1984? Per què no ens expliquen els beneficis de l’exercici físic i de la meditació o quin tipus d’alimentació enforteix el sistema immunitari? Que la situació sanitària és greu no és discutible, però per què no girem l’enfocament? Per què no ens centrem a cuidar-nos, en lloc de focalitzar-nos en la por?
Patim una visió paternalista que ens ha fet creure que els professionals sanitaris són els màxims responsables de la nostra salut. Ens han desposseït de la responsabilitat de mantenir el nostre sistema immunitari en estat òptim –siguin quines siguin les nostres limitacions personals. Al principi d’aquesta pandèmia, un grup d’epidemiòlegs nord-americans va emetre un manifest conegut com a declaració de Barrington que qüestiona algunes de les mesures que s’estan prenent. No dic que tinguin raó, simplement que se n’ha parlat ben poc en debat públic.
El fet que s’estigui aïllant la gent sana té sentit? Si la solució per evitar foc al bosc és que ningú hi vagi, aleshores no ens serveix. Cal trobar la manera. I que ens retornin el que és nostre: la capacitat d’autocuració. La meva àvia va néixer el 1902, va superar una pulmonia i l’epidèmia de grip espanyola i es va morir de vella als 94 anys. Qüestió de sort només? Sí, però menjava bé, feia ioga, cuidava l’hort i es va saber relaxar quan no podia caminar. M’ho recordo sovint, per no oblidar que és possible.