Quan érem ‘tovarich’

“Abraça’m fins que Putin entri per la Diagonal.” Llegida a les xarxes socials, el clam amorós de la frase, estampada en una paret, en un rampell festejador de qui desitja una estima eterna, participa de l’enginy irònic que la suposada trama russa del procés ha generat. Si deixem les bromes de Twitter i fullegem la premsa dels anys trenta descobrirem articles de to abrandat sobre l’URSS. Especialment en relació amb les dones. Així, a la revista Companya s’escriu sobre l’stakhanovisme: “Cada dona antifeixista ha de produir tot el que pugui. Avui ja no treballem pel burgès, treballem pels interessos dels treballadors.” Companya publicarà diferents articles sobre l’activisme de la dona russa. I l’ànima dels Amics de la Unió Soviètica , Pau Balsells , escriurà un opuscle sobre la dona a l’URSS. Coincidint amb el vintè aniversari de la revolució russa, el 1937, es van organitzar molts actes, entre els quals una exposició de fotos al metro de Plaça Catalunya que Companya descrivia així:“La protecció de la mare i de l’infant, de la joventut, de l’exèrcit, de la pedagogia... tot allò, en fi, que demostri els avenços socials de la URSS”. Ramon Breu a La Catalunya soviètica: el somni que venia de Moscou (Ara Llibres, 2011) recull aquesta fascinació. I Teresa Pàmies a Quan érem capitans recorda l’eufòria, una passió russa gairebé devota, “un prosovietisme beat i fatxendós”, el definirà la Pàmies, però que no els va deixar sentir “els crits de protesta dels bolxevics tancats a la Lubianka”.