El no tampoc és la resposta

Hi ha qui viu amb el no instal·lat a la seva vida. Te’ls trobes en el grup de pares de l’escola, criticant que els professors tenen una vida molt regalada “i més durant el confinament, a casa tan tranquils”, com si la docència a distància consistís a mirar sèries des del sofà. Te’ls trobes també en entrar a l’edifici, queixant-se de l’obligació de dur les mascaretes al carrer (a l’ascensor, ja veus que se les treuen) per un virus que, diuen, no existeix “perquè no sé què és, però alguna cosa els interessa als qui manen”. A l’estiu, es van queixar al supermercat que no podien anar de vacances allà on volien, i ara es planyen que els caps de setmana no poden sortir del poble per anar a la torre. Però són més llestos que nosaltres, i si poden s’escapen al Montseny, “i en cap moment hem trobat cap patrulla.” Qui deia que d’aquesta en sortirem millors? Segur que peco d’ovella que segueix el ramat, però no me’n sento. Intento fer el que em van ensenyar a casa: adaptar-me, aixecar-me si caic i intentar fer (fer-me, fer-nos) d’aquest món un lloc digne. No dic que sigui fàcil, és cert. No puc dir que es reinventin aquells a qui han contractat en negre i ara no tenen res, als qui depenen dels negocis i han hagut de tancar, als qui no els arriba amb l’ERTO i se’ls acumulen els deutes. Però el no tampoc és la resposta.