Cultura en calces

No pot ser. De cap manera. Fa mesos que la cultura ha enfilat la via ràpida d’accés a la indigència. Qui mira de sobreviure en àmbits artístics es troba en punt mort. No es fan concerts, no s’obren sales, no es venen llibres, no hi ha teatre. Per contra, els mitjans de transport públic semblen llaunes de sardines. O els gimnasos. O els centres comercials. Els de dalt –sempre són ells– opinen que si vols mirar una pel·lícula, tens tot de tecnologia a l’abast. O si et cal música, obre l’Spoty i a córrer. O YouTube i recuperes algun concert i, si tens sort, potser algun músic està fent un directe a Instagram. Si el que vols és anar a una de les teves llibreries de confiança i tens sort que encara no hagi hagut de tancar a causa de la precarietat, no fa falta. Segons els de dalt, pots comprar el llibre a Amazon i quedar-te tan ample. Hi ha famílies senceres que porten mesos veient com surt més del que entra, patint diàriament per una crisi del sector que no se sap d’on ha baixat. Els pocs concerts que s’han fet han complert totes les mesures de seguretat i no han suposat cap problema. El mateix amb les escadusseres presentacions de llibres. Ja fa dies que aquesta pandèmia s’ha tornat un tema polític i la cultura no interessa. Total, som quatre somiatruites que pensem que l’art pot transformar les persones. Som poc productius i no fem avançar l’economia, diuen. La cultura, senyors de dalt, fa ser millor persona. Fa créixer el sentit crític, l’ànim de revolta, la queixa argumentada. I això no interessa, oi? Ens preferiu a tots bunqueritzats, muts i sedats amb ansiolítics que no valen ni un ral, davant pantalles manipulades amb la notícia que us surt a vosaltres de l’escrot. I ara, primer amb el toc de queda i després amb el “no us queda res”, ens envieu pou avall. Aneu a la merda.