El garatge Forné

A l’inici de la dècada dels cinquanta del segle passat, la venda de camins i remolcs era d’una prioritat absoluta. Es començava a desvetllar la construcció, la indústria i també l’obra pública, encallada durant els anys de la guerra i la postguerra. La família Forné va saber aprofitar el moment, i en el seu edifici del carrer Álvarez de Castro tingueren una activitat frenètica, i distribuïren vehicles arreu, així com en la venda de recanvis, i fent reparacions.

El volum de feina era molt gran i decidiren construir un nou edifici que fos funcional per atendre la demanda. Confiaren els plànols i la direcció de l’obra a l’arquitecte Joan Maria de Ribot i de Balle, molt acreditat per les seves anteriors intervencions. Ell va concebre un edifici funcional i innovador per a l’època, que va culminar l’any 1957. Organitzat a partir d’una rampa helicoïdal que comunica els diferents nivells amb l’exterior, és un edifici que introdueix l’arquitectura americana Mies a Catalunya. Funciona com un gran contenidor organitzat per plantes. És de formigó armat i té una façana tipus mur cortina amb perfils metàl·lics de vidre. Presenta un perfil acurat, una composició subtil i estudiada, i un bon cromatisme.

Figura classificat per l’Ajuntament de Girona, que assenyala específicament: “És un immoble d’especial valor dins el moviment modern de l’arquitectura d’aquest període.” L’edifici es troba protegit, i cal mantenir la façana i la dimensió de les obertures, la textura i els materials, però s’especifica que es permet una modificació essencial de l’obra anterior, i l’elevació de les actuals altures. La família propietària al cap d’uns anys va canviar de pensament, i decidiren traslladar el negoci als afores de la ciutat, perquè els camions tinguessin una millor maniobrabilitat i accés que no pas en aquell edifici situat al centre de Girona. Des de llavors ha quedat tancat i sense ús, i així roman des de fa vint-i-cinc o trenta anys, durant els quals han estat constants les desavinences entre els propietaris i els requeriments municipals.

Ara mateix l’estructura es manté intacta, però es veu brut, descurat, i ple d’enganxons a les façanes. És ben deplorable que un immoble tan singular no hagi trobat un destí prou remarcable, només motivat per diferències que ben segur tenen un rerefons econòmic. Sembla que als propietaris els interessaria enderrocar-lo, per fer-ne un de nou, destinat a habitatges. És una llàstima que la utilitat vingui condicionada per l’economia. No entrarem a opinar sobre la desavinença, però Girona no mereix que un espai tan emblemàtic i central estigui d’aquesta manera.

Convindria una reflexió serena, encara que en matèria econòmica aquesta pretensió no sol ser gaire ben rebuda.