Som nostres

Som nostres, i això no ens ho podran rampinyar mai. En el llit elàstic que és la vida, nosaltres hem guanyat seguretat i calma. No en vull dir maduresa, perquè m’encisa que seguim instal·lats en aquells catorze anys que ens ho fan veure tot blau, com si visquéssim a recer d’una cova de titiwais. A casa encara et guardo una muda i una samarreta blanca de màniga curta. No ho vaig arribar a llençar; no em resignava a perdre els teus ulls. Per anys de distància que ens imposin, el retrobament és tan natural que espanta. L’abraçada sentida i el petó frisós es burlen de Cronos, superb i dominant com tots els déus. Hackegem el temps, i busquem la cara de l’altre pels racons. Sturm und drang, tempesta i desig més enllà d’un poema. Som complementaris i quedem bé a la foto. Les males llengües ens foradarien a trets: la majoria tenen una vida mediocre i no entenen que hi ha amors inevitables, romàntics en el sentit més dolorós de la paraula. El destí ens ha avisat moltes vegades i l’hem ignorat perquè el que ens suggeria era massa gros. Però ara som nostres d’una guisa renovada. Les dues voltes de calendari, les vides viscudes, les morts massa properes i les decisions sacramentals han fet volar, oh paradoxa, les pors i la desconfiança. Ara tot flueix sense còdols ni fangars. Menys el teu amor, tot és confús en aquest any merdós. Ens hem agafat de la mà fins i tot quan no hi érem. No ens calen discursos persuasius ni promeses de futur. Ens sabem i prou. Som nostres a l’avançada, com quan la teva àvia va proposar que, ja que havíeu baixat de la casa a la vila, podíeu aprofitar per comprar el diari de l’endemà. El teu pare li va contestar que no, que ja s’havia exhaurit ahir. Avui és divendres 13, el dia del psicòpata amb la destral, i només vull dir-te que t’estimo el doble del doble.